18/7/16

Han passat 80 anys i encara ens cal aturar el feixisme. L'esport popular ho pot fer


.../...
Després de l'Exposició de 1929 Barcelona va entendre que les grans transformacions urbanes del futur arribarien amb grans esdeveniments com aquell. Per això va presentar candidatura als Jocs Olímpics de 1936. Però en el moment de la nominació, l'any 1931, la inestabilitat política a Espanya no afavoria la designació, i el Comitè Olímpic Internacional va concedir els Jocs a Berlín. Hitler encara no havia arribat al poder.
Els Jocs Olímpics de Berlín es van convertir en el contrari que han de ser uns Jocs: una apologia del nazisme i de la superioritat de la raça ària. Però malgrat les protestes internacionals, el COI va mantenir la cita. Va ser llavors quan Barcelona va llençar la proposta de fer una Olimpíada Popular alternativa que defensés l'esperit olímpic de pau i solidaritat entre pobles. I, malgrat les pressions de tota mena per no anar-hi, representants de 23 delegacions van confirmar l'assistència a Barcelona el juliol de 1936.
En Miquel Grau va ingressar com a intèrpret al Comitè Català pro-Esport Popular, que va integrar-se al comitè Organitzador de l'Olimpíada Popular, que va presidir Lluís Companys i dirigir Josep Anton Trabal. Malgrat les crítiques de la dreta,  aquells van ser uns mesos d'efervescència ciutadana. Entitats populars, i clubs de barri es van abocar a preparar l'esdeveniment. El flamant govern del Front Popular de França va ser el principal patrocinador econòmic de l'Olimpíada. El govern espanyol i el de la Generalitat van arrodonir el finançament. El model de participació va superar el concepte d'estats i es va obrir a regions i ciutats.
A meitats de juliol més de vint-mil persones van arribar a Barcelona amb la il·lusió de participar en una trobada d'agermanament universal a través de l'esport. Nord-americans, francesos, jueus emigrats, alsacians, marroquins, gallecs, bascos o catalans havien de participar en un total de setze disciplines esportives. El dies abans la ciutat estava desbordada de gent d'arreu del món. Molts van tenir problemes per trobar allotjament, però la il·lusió per la demostració de fraternitat que suposava aquells jocs alternatius als del feixisme alemany ajudava a superar totes les dificultats. Molts dels qui no van trobar hostal van ser allotjats en cases particulars en una mostra de solidaritat difícil de veure en aquells temps de temences i malfiances.
En Miquel estava esgotat, però l'emoció de veure aquella gernació reunida en amistat i companyonia li donaven una força inaudita. No va poder allotjar ningú al seu minúscul pis, perquè amb prou feines hi cabien els tres, però en dos o tres dies havia conegut més gent que en tota la vida. Gent que parlava idiomes diversos, que venia de llocs remots i que tenia maneres de viure completament diferent a la seva, però que se sentien units per una força interior que feia superar totes les barreres idiomàtiques o culturals. Era tal la comunió que, fent de traductor entre dues persones, sovint arribaven a un punt en el que ja no necessitaven dels seus serveis: una encaixada de mans, una abraçada, un somriure era la millor forma de comunicació.
Però l'eufòria responia més a la voluntat de la gent que a la realitat de la situació. Era un entusiasme forçat, no hi havia un altre camí que el de creure en una realitat que no era certa. Els rumors de rebel·lió militar s'intensificaven conforme s'acostava la data d'inici de les competicions. La barreja d'alegria fraternal i neguit era palesa entre participants i organitzadors. L'assaig general del dia 18 a l'Estadi Olímpic de Montjuïc va començar amb retard per un sabotatge en el sistema elèctric. Generalitat, ajuntament i organització s'esforçaven en fer creure que tenien la situació sota control; però gairebé ningú no s'ho creia. Ja feia temps que als diaris, les ràdios i les tertúlies es parlava de la gestació d'un cop militar imminent.
Des del dimecres, les milícies de partits i sindicats vigilaven els punts estratègics de la ciutat.
 L'Olimpíada de la germanor era mera il·lusió gairebé banal.

De: La casa de la frontera (inèdita)