28/2/12

No saben que fer amb la C 17

Ni la Direcció General de Carreteres ni el Servei Català del Trànsit saben com desfer l’embolic que ells mateixos van provocar, ho reconeixen en privat. Això si, es neguen reconèixer l’evidència: que el conflicte pel pas dels ciclistes per la C 17 és un problema generat per la pròpia administració i que els ciclistes, en tant que usuaris de la via pública, només en són part perjudicada per la mala gestió de la Generalitat.

No es pot dissenyar una via ràpida damunt del traçat d’una de normal (l’antiga N 152) sense oferir una ruta alternativa factible, viable, lògica, no perjudicial i menys perillosa. La solució adoptada per Trànsit, prohibir el pas dels ciclistes per la C 17, ras i curt, és el primer pas per fer fora de les carreteres els ciclistes. Si aquesta decisió s’imposa (per la via de la prepressió policial) estem cuits.
Mentre les reunions entre les dues parts no progressen per la tossuderia de l’administració a oferir una solució alternativa acceptable, i les manifestacions d’usuaris es succeeixen amb gran convocatòria, la única possibilitat no prohibida és fer llargues voltes de més de deu quilòmetres per carreteres locals mal asfaltades, sense manteniment, ni vigilància. Valenta solució.
El responsable de seguretat viària, Ferran Camps no és un interlocutor adequat per resoldre el problema. La seva declarada parcialitat en favor de l’automòbil és un dels esculls que impedeixen trobar una sortida al conflicte, tal i com es va comprovar en la reunió entre les parts que es va fer el passat 30 de gener. El Director General de Carreteres, Jordi Follia, tampoc ha estat mai capaç de reconèixer que la C 17 margina els usuaris més dèbils, que està mal dissenyada i que, en general, l’administració mai no pensa en els ciclistes quan projecta una via. Si ho fes hauria de gastar diners fent una ruta per a ciclistes, i això el President li ho te prohibit.
Tots dos saben que no aconseguiran imposar el seu criteri (tret que ho facin autoritàriament) perquè no tenen cap mena de raó. És per això que, ara per ara, el tema continua encallat. En teoria segueixen estudiant el cas, però a la pràctica és de sobres sabut que no saben que fer amb els ciclistes i la C 17. Els fem una proposta: que enviïn la brigada mòbil de Mossos (antiavalots). De resoldre la convivència a la via pública i garantir l’ús per part de tothom els responsables de la Generalitat no en tenen ni idea i s'han mostrat abastamnent tan arrogants com incompetents, però de repartir llenya als més dèbils al Departament d’Interior si que en saben.

26/2/12

Cartografia de la memòria popular

Només els ciclistes calms, aquells als que la ruta no espanta si han esmorzat bé, poden descobrir autèntiques meravelles retro com aquestes estovalles que encara tenen a can Pere Joan de Llavaneres.
Si, en veure-les, a vosaltres no us recorden les escapades familiars de diumenge amb el 600 és que teniu menys de ciquanta anys. En tal cas esteu autoritzats a passar a una altra entrada del bloc i considerar aquesta com una dèbil expressió nostàlgica del 'catalan bizarre' sixtie. Però si sou ciclistes de la generació dels Planes de Desarrollo (categoria veterans més de 50), llavors atureu-vos, deixeu correr la memòria dels anys joves evocant aquelles anades a Montserrat, el restaurant Amèrica d'Igualada o els bars de la Panadella (mentre es refredava l'aigua del radiador), i veureu com una llàgrima tendra us solcarà les galtes.
Després pedalareu amb més ganes. Estar viu ja ho te això.
Encara avui podeu trobar en algun bar aquestes autèntiques esvotalles sixties

24/2/12

Tira Anquetil !

Ni recordo la darrera vegada que vaig sentir algú cridar el nom de ‘maitre Jacques’ per encoratjar, i ha passat aquest matí, en plena carretera N-II a tocar de Sant Pol de Mar, un lloc francament poc adequat per a la mitologia ciclista. Ha estat un treballador de la brigada de manteniment de la carretera (Ministerio de Fomento). Una estona abans jo havia passat en un sentit. Un company seu regulava el pas dels vehicles perquè ell pogués treballar al voral sense perill. Quan m’ha vist arribar ‘in fatiga’, com diuen a Itàlia als que pedalen, ha capgirat el senyal ràpidament per deixar-me passar, gest que he agraït.
Uns minuts després jo tornava en sentit contrari; no passava ni un cotxe, ni gota de vent i un sol que convidava a pedalar amb ganes. Ell seguia treballant al voral contrari. Ha aixecat el cap i, sense encomanar-se a ningú ha cridat: ‘tira Anquetil!’ M’he quedat perplex i commogut; he descobert de nou el sentit que pot tenir anar en bici.
Més enllà dels cotxes que et tallen o miren de fer-te fora de la calçada descaradament, d’altres ciclistes que no diuen ni bon dia, dels ploms que s’enganxen a tu i no et relleven ni un metre (sobretot amb vent de cara), o d’una mena de cretins ‘high sportman’ que passen ben enganxats a tu a tota llet per impressionar-te perquè es veu que fan tard per entrenar pel Tour, hi ha un humil operari de manteniment de la carretera, algú potser més necessari per a un ciclista que tots els ‘enterats’ que solquen les rutes, que aixeca el cap i, en veure’t passar suant en ple esforç va i et diu: ‘tira Anquetil!’. I emociona, perquè anar en bici és sempre emocionant, i venen ganes de pedalar més fort; bé, el que es pugui.

Anquetil, guanyador d'etapa a la 'Volta' de 1966 (Foto 'Volta' a Catalunya A.E.)
Com, que no sabeu qui era Jacques Anquetil, guanyador de 5 Tour, 2 Giros , 5 Paris-Niça,  una Vuelta, una ‘Volta’ a Catalunya i campió del món, entre altres? Doncs llegiu-ho al bloc ‘Leyenda de campeones’, val la pena.

23/2/12

No és un esport de risc

Sentir dir a responsables de seguretat viària que el ciclisme és ‘un esport de risc’, per justificar políticament les morts de ciclistes usuaris de les vies públiques atropellats per automobilistes, és una negligència imperdonable que defineix ben be que són els ciclistes per a les actuals autoritats del transit de Catalunya: una nosa a eliminar per la via ràpida.
No se si hi ha més ignorància, mala fe o instruccions dels superiors polítics del Departament, però la cita és textual i s’ha dit en fòrum públic. Si cal retallar despeses, que despatxin aquest individu immediatament, tothom hi sortirà guanyant, també el Conseller.
El risc en la pràctica esportiva prové de les dificultats naturals i intrínseques al medi a les que s’enfronta el practicant a fi d’aconseguir el seu objectiu. La seva prevenció i càlcul és part fonamental de la formació tècnica de l’esportista, que sap que depèn de la seva perícia, habilitat i condició física per superar els entrebancs naturals que suposen un risc per a la seva integritat.
Anar en bicicleta no comporta res de tot això; és usar la via pública amb finalitats esportives mantenint-se dins els paràmetres de les normes d’ús de l’esmentada via. No fer-ho és ser un usuari imprudent, no un esportista temerari. Morir atropellat per un conductor de cotxe que badava no forma part del risc esportiu, forma part del comportament negligent d’un altre usuari. No entendre això és de curts, no voler-ho entendre és mala fe contra els ciclistes. Dir-ho des de l’administració és una provocació.
Els ciclistes no practiquen un esport de risc, el risc el posen i provoquen els altre usuaris de la via, més forts i maldestres, quan no respecten els més dèbils. Perquè l’administració no parla de pràctiques temeràries al volant que posen en risc la vida dels altres? Perquè potser estarien parlant de delictes i no es pot fer per la deguda presumpció d’innocència? Doncs amb quin dret a llei es parla dels ciclistes com a esportistes de risc?

21/2/12

Posar en valor el litoral del Maresme, en bici

Les casetes de la platja de Montgat, un patrimoni amagat

Els interessos polítics metropolitans han acabat convertint la comarca del Maresme en un corredor entre Barcelona i la Costa Brava. La gent passa rabent per l’autopista camí del mite empordanès (sic!) sense conèixer ni deixar ni cinc al territori. Les infraestructures dissenyades per a facilitar la mobilitat a Barcelona perjudiquen el Maresme, a penes afavoreixen els seus habitants, donen una mala imatge al territori (generant desconfiança envers les seves qualitats ambientals i paisatgístiques) i a penes donen valor afegit.
Només la crisi està portant nous visitants a la comarca. Unes platges ben aptes per al bany a la distància d’un viatge de la T-10 estan fent créixer més que considerablement el turista interior durant l’estiu. Val la pena tenir en compte aquesta constatació. Però quan la crisi ofega la despesa del visitant minva; s’ha d’anar més enllà. Cal buscar formules per fer que la conurbació metropolitana vingui al Maresme, el descobreixi i l’esculli per al seu lleure. El ciclisme n’és una de comprovada a d’altres punts del territori, socialment ben considerada i ambientalment enriquidora. El municipi de Santa Susanna ja hi aposta oficialment. A més de proporcionar una forma agradable i saludable de descobrir la comarca, l’impacte en forma de valor afegit que la via verda d’Olot a Girona i Sant Feliu ha donat al territori és un model a ser tingut en compte.
Mentre els cotxes passen veloçment per l’autopista sense deixar res més que depredació, les bicicletes podrien circular tranquil·lament per la comarca, quedar-s’hi, donar-la a conèixer i deixar-hi diners.
La construcció d’una via verda entre Barcelona i Blanes seria un element que posaria en valor la comarca des del seu millor balcó: el litoral. I el clúster Maresme Marítim, que s’acaba de crear, podria ser un immillorable impulsor d’un projecte transversal que hauria de posar d’acord a totes les administracions de la comarca.
Ara ja es pot anar pedalant des del Fòrum fins Premià de Mar arran de platja. Tot i que no està senyalitzada, equipada ni promocionada, i l’esperpèntic estirabot de Montgat de prohibir el pas de les bicis, és una ruta de gran èxit. L’exemple és ben viu, només cal que mireu qualsevol dia festiu com està de bicis aquest tram del litoral. De Calella fins la desembocadura de la Tordera també és perfectament ciclable, i és una ruta força usada. Les travessies de Vilassar, Cabrera, Mataró, Caldes, Canet i, no del tot, Arenys, són  també practicables. Indirectament ja hi ha molta feina feta; cal endreçar-la, gestionar-la, acabar-la (encara que sigui amb trams provisionals no tan a tocar del mar) i, sobretot, difondre-la explicant ben bé quina és l’oferta que hi ha (platges, patrimoni, entorn natural, restauració, comerç), al llarg del litoral.
Els cotxes no es queden en aquesta comarca, les bicis si. I amb el clima especialment temperat del Maresme, les bicis (i els ciclistes) són per a tot l’any.

20/2/12

Bicicletes a la cubana

Prop del mercat de Sant Rafael (Centro Habana)
Pels carrers de Viñales

A meitats de segle XX occident vam abandonar la bicicleta en favor del cotxe i ens van creure rics. Ara ho paguem, és clar, mentre maldem per tornar a la bici com a mitjà de transport personal. Per aquell mateix temps, la revolució cubana va aturar una història que els abocava al pou d’un capitalisme depredador i corrupte, a un pas del racisme, i va abandonar l’automòbil. La resta del món els va creure pobres, però no viuen en gran pitjor penúria que la que estem passant ara nosaltres (un altre tema és el la falta de llibertats).
Us imagineu el pes?
Són camins diferents, però pels dos hi circulen bicicletes. En un és una aposta per la mobilitat sostenible, en l’altre una eina per la supervivència. Aquí busquem la lleugeresa de la fibra de carboni per anar més ràpids, allà serien feliços amb un alumini menys feixuc que el ferro rovellat dels seus quadres i unes transmissions més eficaces que no castiguessin tant les cames dels conductors de bici-taxi. Però tant a l’agònic món capitalista com a l’angoixant del socialisme científic, hi ha milers de persones que van en bicicleta. Uns per plaer o consciència, i els altres per necessitat, a ambdós extrems del món avui hi ha molta gent que creu que la bicicleta és una manera d’entendre la vida, un posicionament ideològic i realment revolucionari.
Pot ser molt interessant fer una ruta en bici per Cuba, fins i tot queda progre; però potser podríem fer-hi alguna cosa més. Que tal si botigues, fabricants, enginyers i usuaris ens posem a pensar com podem ajudar els cubans que van en bicicleta. La idea és simple: que no entenguin pedalar com una penúria, sinó com una oportunitat. Omplim Cuba de bicis i què jubilin els ferros.
Del cotxe americà al bici-taxi, un símptoma de l'agonia de la revolució cubana
El Orbre, xarxa de botigues de bicis
A Cuba també es venen bicicletes noves, és clar. Hi ha uns models d'híbrides que costen uns 65 cuc (uns 50€) i uns quants models de BTT que surten per uns 269 euros. Sobre la qualitat dels materials, el disseny i les característiques tècniques de les primeres no calen gaires explicacions; com amínim són barates (barates per nosaltres, és clar, no pas per ells). Les segones, simplement, són una enganyifa, perquè no valen el que costen. Algun exportador llest d'un país amic els ha aixecat la samarreta...
Ah, un cubà pot cobrar de mesada uns 500 pesos nacionals (és a dir uns 20 cuc, que és la moneda convertible que han d'usar els estrangers). Quan cal estalviar per a poder-se comprar una bici?

Aquest és el material de que disposen els ciclistes a Cuba
Una bici comn aquesat sol costar allà uns 269 €

16/2/12


Arran del tràgic accident succeït el passat diumenge a Vallfogona de Balaguer, el Club Radical Esport, el Club Esportiu Pedala.Cat i el Club Ciclista Balaguer convoquen el proper diumenge 19 de febrer de 2012 a tots els clubs i entitats esportives, aficionats i tothom que vulgui participar, a una marxa reivindicativa amb bicicleta de carretera o BTT indistintament, que tindrà lloc a Balaguer (Lleida) i recorrerà els carrers de la ciutat i un tram de la carretera C-13.
El lloc i hora de la convocatòria són:

10.30 h als pavellons firals de la Inpacsa (Zona Poliesportiva)
Hora de SORTIDA de la marxa: 11.00 h

 Arribada i concentració final de la marxa a la Plaça del Mercadal de Balaguer, prevista a les 12.30h, on es procedirà a fer una lectura d’un manifest.
És obligatori l’ús del casc i s’aconsella dur roba visible/reflectant.

15/2/12

“Jo no tinc por”

Per Raül Montilla i Javier Ricou
Quan un cotxe arriba fins a un grup de ciclistes ha d'extremar la precaució

Més respecte que por. Els ciclistes són conscients de la seva fragilitat quan circulen sobre l’asfalt, però la passió per la bicicleta, el dret a circular per unes vies que són de tothom i la necessitat de posar-se en forma pot més que aquest temor de tenir un accident, com el que diumenge passat va costar la vida a dos experts ciclistes de Balaguer.
La passió per la bicicleta no para de créixer a Catalunya i la majoria dels aficionats combina les rutes per carretera amb les excursions per camins de terra i zones de muntanya. Tragèdies com la que va tenir lloc a Balaguer són molt sentides entre aquest col·lectiu, que torna a clamar més conscienciació dels conductors per continuar pedalant amb les màximes garanties de seguretat.
Saben que en cas de col·lisió tenen les de perdre, però es resisteixen a quedar-se a casa i renunciar a una passió que per a la majoria dels aficionats és mitja vida. “Jo surto sense por”, assegura Miquel Àngel Lozano, de 35 anys, un electricista a l’atur que va començar a prendre’s el ciclisme “de debò” fa dos anys i que ara fa uns 500 quilòmetres al mes. “Però tots hem de ser conscients del perill que comporta circular per una carretera”, manifesta. Tant els conductors, com els ciclistes. “S’ha de respectar la distància de seguretat quan es fa un avançament... Però tampoc no es pot circular en grup, de qualsevol manera, pel mig de la carretera”, apunta. Per sort, a la zona de l’Arboç sempre hi ha ciclistes (“i crec que la gent quan està per aquí n’és molt més conscient”, assenyala). “No som un obstacle, però tampoc no ho hem de ser. Quan sortim amb la penya –la del seu municipi, amb la qual sol fer entre 80 i 90 quilòmetres cada cap de setmana–, circulem, màxim, dos en paral·lel. Complim els senyals, els semàfors... Però veiem tants pixapins amb cotxe com en bicicleta... I el que és dolent és que es trobin els uns i els altres”, manifesta el Miquel Àngel, que també apunta la importància d’anar ben equipat: guants, roba adient i casc. I que el casc no es porti de qualsevol manera o recolzat al manillar. Perquè encara que no és un casc integral com el d’una moto, en cas de caiguda sempre pot ajudar. Amb bicicleta, tot i que no sol ser habitual, també hi ha qui agafa i truca pel telèfon mòbil. I una cosa que sí que es veu més: qui roda amb auriculars a les orelles.
“A la carretera mana el camió sobre el cotxe, el cotxe sobre la moto, la moto sobre la bici i, si es tracta de la ciutat, també la bici mana sobre el vianant... És la llei del més fort. A França hi pot haver un grup de ciclistes pujant una muntanya amb una cua de cotxes al darrere... I el que fa sonar el clàxon segur que té matrícula espanyola”, apunta l’escriptor i periodista Rafael Vallbona, de 52 anys, que acaba de plasmar la seva afició en un nou llibre: Volta a Catalunya. Un segle d’esport i país (2011). No és el primer, n’hi ha d’altres dedicats al Giro, al Tour... “Quan circulo en bicicleta sóc molt feliç”, confessa l’autor de Diesdebici.blogspot. com. Encara que també coneix els riscos que pot suposar la carretera. “I què li passa a un conductor que arrossega quatre ciclistes? Res. Tenim un codi de circulació que està molt bé, que és adequat, correcte... El problema és que s’ha de respectar. Encara hi ha gent que comença a tocar la botzina perquè veu circular dos ciclistes en paral·lel, quan està permès i es fa per tenir més visibilitat”, assenyala. “Que facin sonar el clàxon per l’esquena quan vas amb bicicleta és terrible!”, assegura Vallbona. “És una qüestió d’educació i seria necessari endurir les sancions”, afegeix l’escriptor, que al marge de les llargues jornades de cap de setmana, entre setmana sempre troba un buit per fer un Premià de Mar-Calella.
També és el cas del Miguel Gasca, de 38 anys, i empresari d’espectacles. La seva marca anual són uns 1.500 quilòmetres, però per muntanya. Va deixar la bici de carretera, precisament, pel perill que hi havia. “Anava molt tens entre els cotxes... Em fa pànic la carretera. Qualsevol badada pot ser fatal”, confessa. “No m’importa fer deu quilòmetres més, anant per la muntanya, abans de sortir a la carretera. I de fet, sempre que puc és el que faig”, afegeix.
Participant habitual de pedalades, membre actiu del club Pinxo de Vallirana, per a ell, la bici és una vàlvula d’escapament que no ho seria tant si el que tingués sota les rodes fos asfalt i no terra, fang... “La muntanya depèn més de tu. Pots fer el boig i també fer-te mal, però ets tu qui posa els límits. No és el mateix que se’t creui un senglar que no pas que ho faci un cotxe”, assenyala. Perquè a la carretera, apunta, pots tenir una badada, patir el cop de vent d’un camió, perdre l’equilibri en un moment determinat o patir les terribles conseqüències d’un conductor amb poca paciència, que no respecti la distància de seguretat i a qui li sigui igual que estiguis al voral o les conseqüències de fer una maniobra. “En una bici vas més desprotegit que en una moto, és més inestable, pesa menys i no tens un accelerador per si necessites sortir d’una situació perillosa a tota velocitat... Em quedo amb la bici de muntanya, depèn molt més de tu”, sentencia.
Cristina Gòdia forma part d’aquest col·lectiu d’amants de la bicicleta que alternen les escapades a la muntanya amb les rutes per la carretera. Té 42 anys, és veïna de les Borges Blanques i fa més de deu anys que surt, pràcticament cada cap de setmana, a gaudir de la seva passió pel ciclisme. Té por? Quan li toca carretera, confessa que més que por sent “un gran respecte”. En més d’una ocasió, quan es lleva i es planta davant les diferents bicicletes que té, opta per la de muntanya. És amb la que se sent més segura. “Però la carretera també m’atreu molt, és ideal per fer cames i necessària per posar-te en forma pel tipus de pedaleig”. La Cristina sol sortir amb companys –les dones que practiquen ciclisme són minoria– i també fa rutes, de més de setanta quilòmetres, en solitari. Si pot escollir, ho té clar: “Vaig per carreteres locals, són més estretes, però m’hi sento més segura”. En vies més amples els cotxes van més ràpid i solen respectar menys les distàncies”, revela la Cristina, sòcia del Club Ciclista Ateneu Garriguenc.
“Quan surts de casa, mai no penses que t’atropellaran, però sí que estàs molt pendent dels vehicles durant tota la ruta”, afirma aquesta ciclista. I assegura que pel soroll intueixen, sense necessitat de girar el cap, la distància a la qual estan, si s’aparten prou o no a l’hora de fer la maniobra d’avançament o la velocitat a la qual circulen. Aquest sisè sentit s’aguditza a còpia de pedalades per les carreteres.
Són respectuosos els conductors? La Cristina afirma, per la seva experiència, que encara queda molta feina de conscienciació per fer. Li costa de respondre amb xifres a la pregunta, però aventura que al voltant d’un quaranta per cent dels vehicles que l’avancen no s’aparten prou. En el cas dels camions, “els conductors són més respectuosos, conscients que un cop d’aire et pot tirar a terra”. A les carreteres locals, com que són més estretes, hi ha més precaució per part dels cotxes. Més que mala fe per part dels conductors, s’inclina per pensar que falta molta educació viària. “Si es posessin a la nostra pell, comprovarien que som molt fràgils”, conclou.


El ciclista sempre és el més dèbil


Precaució, amic conductor

Per Xavier G. Luque
Ha de ser difícil trobar una pràctica esportiva més dura que el ciclisme, com no sigui la boxa. Entrenar-se a l’aire lliure, amb fred, pluja o fins i tot neu, competir fins al límit de la resistència i després tornar a fer-ho l’endemà, i l’altre, i l’altre. Fins i tot en les condicions meteorològiques més extremes, rarament se suspèn una cursa ciclista, llevat que la ruta estigui tallada per la neu. I llavors es busquen alternatives. L’espectacle ha de continuar.
Qualsevol que de la forma més amateur del món hagi pujat alguna vegada a una bicicleta i hagi provat de pedalar contra el vent, o amb la pluja de cara, o de fer-ho en un pendent de dificultat mitjana, ha experimentat aquestes dificultats. I després estan els controls, la ferotge batalla contra el dopatge que en el cas del ciclisme, esport corroït per aquesta xacra, desemboca sovint en una persecució en tota regla i en el repudi social. Fins i tot als ciclistes de cap de setmana algun gracioset els diu dopats.
Ahir, sense anar més lluny, va complir 35 anys Cadel Evans, l’actual campió del Tour. El van despertar a les sis del matí per a un control per sorpresa. Orina i sang. Feliç aniversari!
Però aquestes situacions, que al cap i a la fi afecten tan sols els professionals del ciclisme, queden superades per la mortaldat entre els practicants aficionats. És inconcebible que sortir a pedalar un diumenge al matí acabi significant jugar-se la vida per les carreteres espanyoles. Fins i tot ciclistes professionals, que cal suposar-los més experimentats, han trobat la mort en aquestes circumstàncies.
Els conductors de vehicles de quatre rodes han d’entendre, tant sí com no, que no es pot avançar un ciclista o un grup d’ells sense prendre les mateixes precaucions que mai no descuidarien per avançar un altre cotxe. Si ve un vehicle de cara és extremadament perillós avançar uns ciclistes, perquè és materialment impossible mantenir la distància mínima de protecció i qualsevol maniobra inesperada, provingui de qui provingui, pot acabar en un drama.
El més terrible de l’accident mortal de Vallfogona de Balaguer és que ni tan sols no té explicació. Va succeir, sense més ni més. Descoratjadora conclusió.


Articles publicats a l’edició de dimecres 15 de febrer de 2012 de La Vanguardia
Agraïm als autors la cessió dels textos

14/2/12

L’escala del respecte

El problema dels accidents mortals de ciclistes en aquest país te dues raons principals: l’escàs rigor legislatiu (veure entrada anterior en aquest mateix bloc) i la falta de respecte pel més dèbil que sol practicar-se a la nostra societat. Estem davant d’un problema cultural.
Anar en bici ha de deixar de ser jugar-se la vida
En el regne animal s’imposa la llei de la jungla, complint així els paràmetres biològics de la piràmide evolutiva de Darwin, però la carretera no és un selva, o millor dit no ho hauria de ser. El conflicte que es viu en la ruta no és entre espècies inferiors i superiors; és un conflicte entre una sola espècie, la humana, i tots els seus individus estan al mateix nivell, o ho haurien d’estar tan biològicament com política i social. L’agressió entre dos ésser humans de la mateixa espècie, per hostil que sigui el medi, no és una lluita per la supervivència, és una agressió criminal. Però la llei i la seva aplicació, que sovint sembla més dictada sota els auspicis morals de la divinitat que no pas sota l’imperi de la raó, no situa els ésser humans en igualtat; afavoreix aclaparadorament aquells qui s’envolten d’un entorn poderós (vehicles de quatre rodes) i menysté els qui habiten la ruta amb mitjans més senzills, humils, precaris i dèbils: el jurista i el legislador, la llei dels humans, premia el fort i arrogant i penalitza el dèbil. Així, la normativa que regula la vida a la carretera promou i entén una actitud irrespectuosa envers el dèbil. Així no anem bé. Així mai no aconseguirem una igualtat entre els habitants de la carretera, en tant que ésser humans. Al volant o al manillar vivim en una societat no igualitària que tolera la falta de respecte i, en definitiva, la salvatgia. Un estat de dret no pot permetre que, un dels àmbits més habituals de la vida com és la carretera, prevalgui una relació discriminatòria entre ésser humans.
A l’hora d’habitar la via pública cal imposar l’escala del respecte. El camioner ha de respectar el de la furgo, aquest el del turisme i el del cotxe el motorista. Tots plegats han de tenir cura especial de ciclistes i vianants i aquest darrers, han de ser escrupolosament respectats pels ciclistes (i traçar carrils bici damunt les voreres no afavoreix l’harmonia i el respecte. Nomes imposant aquesta escala gradual del respecte, un principi gairebé darvinià, s’aconseguirà eradicar els atropellaments i mort dels usuaris més ‘dèbils’ dels carrers i carreteres.
Ni tots els canvis al codi de circulació, ni totes les robes de colors visibles, ni totes les campanyes de promoció seran suficients si abans no resolem aquest greu conflicte cultural que, com a civilització, vivim a la carretera. El nostre és un problema cultural que altres països (França sense anar més lluny) tenen gairebé resolt. Si no ens hi posem la carretera seguirà essent una jungla. I la vida humana no pot ser patrimoni exclusiu del més fort.

13/2/12

Salutacions cordials, o no


La companyonia ciclista es perd

Negar la salutació no es faal gos que et fa les festes quan arribes a casa, al gat que se t’enfila a la falda a la que seus al sofà, o a les vistoses davanteres de la caixera del súper, però a algú que et creues per un camí o una carretera pedalant amb tant o més esforç que tu, es veu que si. No queda be dir bon dia, fa ‘globero’, o pitjor: iaio.
La bona educació diu que cal cridar com un energumen en un descens excitant, que és convenient exclamar-se grollerament davant d'una exhibició de pits turgents a la platja quan pedalem per la N-II, que hem d’enganxar-nos a roda de qualsevol ciclista quan tenim vent de cara sense donar-li mai ni un relleu i que, quan algú ens demana per rodar junts l’hem de fondre a ‘pals’; però de saludar amb la cortesai de la complicitat que dona la bici, els manuals no en diuen res. Suposo que la pedagogia moderna ho va eliminar perquè feia xaró.
N’estic fart de tants ciclistes que, no és només que no saludin, és que ni tan sols em tornen el ‘bon dia’ quan em creuo amb ells i els el dono. Es deuen creure tant bons atletes, que consideren que el seu ritme d’entrenament se’n ressentiria si, per un instant, alteressin el batec cardíac per tornar la salutació. Després haurien de menjar un bistec contaminat per recuperar el nivell d’oxigen a la sang, i ja se sap que passa.
La mala educació ciclista no te edat ni condició social. Joves, vells, esprimatxats i grassos, amb ferros rovellats o amb el darrer model de carboni, al grup dels que no saben que és la urbanitat n’hi ha de tota mena. Fins i tot et neguen la salutació gent amb qui en alguna època de la vida has sortit en bici.
Tenia els ciclistes per una espècie diferent, gent abnegada en l’esforç, generosa amb els dèbils i solidària amb els demés. Això segurament era així en un altre temps. Ara no.

12/2/12

Justícia injusta


Foto ACN
 
Diumenge al migdia no hi havia boira a la C-13, ni clapes de glaç, ni el ferm estava en mal estat. La carretera és recta i res no feia difícil ni perillosa la conducció. No veig que el conductor que ha matat dos ciclistes i n’ha ferit greument a un tercer tingui cap excusa ni atenuant plausible. Tot i això dubto molt que la justícia actuï amb el rigor i l’equitat que caldria.
El problema és el de sempre: matar un o dos o tres ciclistes és molt barat. A criteri de no poca opinió pública i de molts conductors, legisladors i jutges, la vida dels que pedalem val tant poc que fins i tot pot ser emocionant i divertit caçar-ne algun de diumenge en diumenge. Surt tan barat com estafar l’erari públic. Llavors, perquè conduir amb especial prudència quan ens trobem un grup de ciclistes? No cal, que s’apartin ells, al cap i a la fi la culpa és seva, que circulen poc a poc per vies que haurien de ser exclusives per als automòbils. Això mateix deuen pensar molts jutges quan condueixen els seus cotxes: fora ciclistes de la carretera, fan nosa, es juguen la vida.
I si, malgrat tot, insisteixen a circular-hi perquè consideren que en tenen dret, que s’atenguin a les conseqüències. Prou que se sap, o s’hauria de saber, que per regla general la justícia només protegeix els poderosos, els arrogants, els corruptes i els seus lleials súbdits. Després del que hem vist amb Camps i Garzón, i el que veurem amb Urdangarin, algú pot creure que es farà justícia real amb els dos ciclistes anònims morts aquest diumenge a Vallfogona de Balaguer?

8/2/12

Aquest temps de silenci...


El tancament del bloc Tourmalet va ser un final d’etapa. El que havia començat com una mera distracció dominical es va acabar convertint en un repte personal i, gairebé, professional. Sense un criteri prou definit en principi, el bloc va anar derivant cap a una mena de revista pensada per un usuari i intentant fer-la atractiva a d’altres senzills usuaris, ja fossin ciclistes urbans, de carretera o muntanya. L’àmplia resposta dels lectors, algun d’ells avui ja amics, va fer créixer aquella idea fins rebassar el projecte original. Al llarg de quatre anys Tourmalet (que podreu seguir consultant) es va anar consolidant a còpia d’aprofundir en els temes relacionats amb la difusió de la bici i apartant-se del ciclisme de competició i professional, que tant ha decebut a la majoria d’usuaris que ja ni el segueixen n li fan gaire cas (Tour a banda, és clar). Quan el bloc i les possibilitats de qui el promovia van tocar sostre va ser el moment de dir prou. A mes, altres projectes culturals relacionats amb les bicis reclamaven molta atenció. I a això ens hem dedicat aquests mesos de silenci.
Amb una exposició al Museu Olímpic i de l’Esport sobre el centenari de la ‘Volta’ (del 27 de setembre al 6 de novembre) i la presentació del llibre ‘Volta a Catalunya 1911-2011. Un segle d’esport i país’ (Cossetània edicions), al cor mateix de Sants el dia 19 de desembre, vaig acabar l’any fatigat d’escriure sobre bicicletes. Si l’equip que va treballar en aquestes dues commemoracions centrals del segle de vida de la cursa se’n va sortir correctament o no, vosaltres en sou testimonis i crítics. La feina s’ha mostrat en públic.

En Màrius Serra va escriure aquest article a La Vanguàrdia sobre el llibre i la seva relació personal amb el ciclisme. Ens sembla un text intel·ligent i emocionant que capta molt be el sentit del llibre.

La ‘Volta’ al mundo

Esta tarde se presenta un libro sobre el centenario de la Volta ciclista a Catalunya. El acto se celebra en el salón de plenos del Consell Municipal de Sants-Montjuïc, debido a la vinculación de la Unió Esportiva Sants a la Volta. El libro luce un título inequívoco Volta a Catalunya 1911-2011. Un segle d'esport i país (Cossetània) y el autor es el escritor Rafael Vallbona, alguien que no sólo vibra con el ciclismo desde el sofá sino que lo practica. En estos últimos años, Vallbona se ha dedicado a pedalear y escribir crónicas sobre las rutas míticas del Tour de Francia (De Donostia a Portbou, 2002) o del Giro de Italia (Volta a les Dolomites i als Alps italians, 2007). Ahora se concentra en una de las carreras más antiguas del mundo. El Tour es de 1903, el Giro de 1909 y la primera Vuelta ciclista a España no se celebró hasta 1935. Por eso el centenario de la Volta es un buen momento para mirar atrás y también adelante, tal como hacen los ciclistas cuando van escapados. El futuro del ciclismo está amenazado por el dopaje, pero su épica sigue intacta y su plasticidad audiovisual lo ha proyectado como uno de los grandes espectáculos. El Tour está en la cumbre y el reto actual es demostrar que hay vida más allá del Tour. El mundo del ciclismo es modesto y sacrificado. Las carreras de un día mantienen un vínculo con las tradiciones festivas y las de tres semanas han tejido un género que llama la atención de los espectadores. Entre dos aguas, las carreras de una semana, como la Volta, luchan por hallar su lugar. Más o menos, todos hemos aprendido a leer relatos que entrelazan sprints colectivos y grandes duelos individuales contra el crono, la alta montaña y los repechos, los escapados y los que van a rueda, las pájaras históricas, los ataques inesperados, las caídas y los grupitos de consuelo que se autoayudan para no llegar fuera de control. El ciclismo, gracias a la escritura de autores todo terreno como Vallbona o el periodista Xavier G. Luque, de narradores como Javier García Sánchez (autor de la celebrada novela El Alpe d'Huez) o la oralidad de comentaristas tan bien informados como el periodista Carlos De Andrés o el ex ciclista Perico Delgado, ha generado un lenguaje rico para relatar el montón de detalles que confluyen en una carrera ciclista y la transforman en un evento capaz de integrar apasionantes acciones deportivas en un paisaje a menudo desconocido. El futuro de las vueltas ciclistas pasa por las carreteras secundarias, las rutas menos conocidas y los lugares menos masificados. La famosa serpiente multicolor es un formato ideal para fijar los focos en la diversidad, evitando las vías rápidas, las rotondas horripilantes y las grandes superficies que tienden a igualarlo todo. Durante la República, mi padre corrió la Volta a Catalunya dos veces, siempre como gregario del gran Mariano Cañardo. Si no me vaciló, una vez incluso consiguió acabarla. De pequeño la seguíamos juntos con pasión, pero nuestros favoritos (en ausencia de Eddy Merckx siempre íbamos con el equipo Kas) nunca ganaban. Recuerdo con especial frustración la victoria del italiano Franco Bitossi sobre Paco Galdós. Al año siguiente ganó Luis Ocaña, pero nosotros íbamos con Txomin Perurena. Era la época de nombres como Gimondi, Thévenet, Zoetemelk o Roger de Vlaeminck. Por fin, cuando yo tenía diez años, Perurena consiguió ganar y fuimos a verle a la llegada. Mi padre me enfundó un maillot amarillo de Kas y, tras mucha espera, el gran Txomin me firmó un autógrafo en el pecho. Es la única vez que he podido experimentar lo que siente una groupie.

Veieu el vídeo de presentació del llibre:


Voleu comprar el llibre del centenari de la 'Volta'? Cliqueu aquest enllaç