“Jo no tinc por”

Per Raül Montilla i Javier Ricou

Quan un cotxe arriba fins a un grup de ciclistes ha d'extremar la precaució

Més respecte que por. Els ciclistes són conscients de la seva fragilitat quan circulen sobre l’asfalt, però la passió per la bicicleta, el dret a circular per unes vies que són de tothom i la necessitat de posar-se en forma pot més que aquest temor de tenir un accident, com el que diumenge passat va costar la vida a dos experts ciclistes de Balaguer.
La passió per la bicicleta no para de créixer a Catalunya i la majoria dels aficionats combina les rutes per carretera amb les excursions per camins de terra i zones de muntanya. Tragèdies com la que va tenir lloc a Balaguer són molt sentides entre aquest col·lectiu, que torna a clamar més conscienciació dels conductors per continuar pedalant amb les màximes garanties de seguretat.
Saben que en cas de col·lisió tenen les de perdre, però es resisteixen a quedar-se a casa i renunciar a una passió que per a la majoria dels aficionats és mitja vida. “Jo surto sense por”, assegura Miquel Àngel Lozano, de 35 anys, un electricista a l’atur que va començar a prendre’s el ciclisme “de debò” fa dos anys i que ara fa uns 500 quilòmetres al mes. “Però tots hem de ser conscients del perill que comporta circular per una carretera”, manifesta. Tant els conductors, com els ciclistes. “S’ha de respectar la distància de seguretat quan es fa un avançament... Però tampoc no es pot circular en grup, de qualsevol manera, pel mig de la carretera”, apunta. Per sort, a la zona de l’Arboç sempre hi ha ciclistes (“i crec que la gent quan està per aquí n’és molt més conscient”, assenyala). “No som un obstacle, però tampoc no ho hem de ser. Quan sortim amb la penya –la del seu municipi, amb la qual sol fer entre 80 i 90 quilòmetres cada cap de setmana–, circulem, màxim, dos en paral·lel. Complim els senyals, els semàfors... Però veiem tants pixapins amb cotxe com en bicicleta... I el que és dolent és que es trobin els uns i els altres”, manifesta el Miquel Àngel, que també apunta la importància d’anar ben equipat: guants, roba adient i casc. I que el casc no es porti de qualsevol manera o recolzat al manillar. Perquè encara que no és un casc integral com el d’una moto, en cas de caiguda sempre pot ajudar. Amb bicicleta, tot i que no sol ser habitual, també hi ha qui agafa i truca pel telèfon mòbil. I una cosa que sí que es veu més: qui roda amb auriculars a les orelles.
“A la carretera mana el camió sobre el cotxe, el cotxe sobre la moto, la moto sobre la bici i, si es tracta de la ciutat, també la bici mana sobre el vianant... És la llei del més fort. A França hi pot haver un grup de ciclistes pujant una muntanya amb una cua de cotxes al darrere... I el que fa sonar el clàxon segur que té matrícula espanyola”, apunta l’escriptor i periodista Rafael Vallbona, de 52 anys, que acaba de plasmar la seva afició en un nou llibre: Volta a Catalunya. Un segle d’esport i país (2011). No és el primer, n’hi ha d’altres dedicats al Giro, al Tour... “Quan circulo en bicicleta sóc molt feliç”, confessa l’autor de Diesdebici.blogspot. com. Encara que també coneix els riscos que pot suposar la carretera. “I què li passa a un conductor que arrossega quatre ciclistes? Res. Tenim un codi de circulació que està molt bé, que és adequat, correcte... El problema és que s’ha de respectar. Encara hi ha gent que comença a tocar la botzina perquè veu circular dos ciclistes en paral·lel, quan està permès i es fa per tenir més visibilitat”, assenyala. “Que facin sonar el clàxon per l’esquena quan vas amb bicicleta és terrible!”, assegura Vallbona. “És una qüestió d’educació i seria necessari endurir les sancions”, afegeix l’escriptor, que al marge de les llargues jornades de cap de setmana, entre setmana sempre troba un buit per fer un Premià de Mar-Calella.
També és el cas del Miguel Gasca, de 38 anys, i empresari d’espectacles. La seva marca anual són uns 1.500 quilòmetres, però per muntanya. Va deixar la bici de carretera, precisament, pel perill que hi havia. “Anava molt tens entre els cotxes... Em fa pànic la carretera. Qualsevol badada pot ser fatal”, confessa. “No m’importa fer deu quilòmetres més, anant per la muntanya, abans de sortir a la carretera. I de fet, sempre que puc és el que faig”, afegeix.
Participant habitual de pedalades, membre actiu del club Pinxo de Vallirana, per a ell, la bici és una vàlvula d’escapament que no ho seria tant si el que tingués sota les rodes fos asfalt i no terra, fang... “La muntanya depèn més de tu. Pots fer el boig i també fer-te mal, però ets tu qui posa els límits. No és el mateix que se’t creui un senglar que no pas que ho faci un cotxe”, assenyala. Perquè a la carretera, apunta, pots tenir una badada, patir el cop de vent d’un camió, perdre l’equilibri en un moment determinat o patir les terribles conseqüències d’un conductor amb poca paciència, que no respecti la distància de seguretat i a qui li sigui igual que estiguis al voral o les conseqüències de fer una maniobra. “En una bici vas més desprotegit que en una moto, és més inestable, pesa menys i no tens un accelerador per si necessites sortir d’una situació perillosa a tota velocitat... Em quedo amb la bici de muntanya, depèn molt més de tu”, sentencia.
Cristina Gòdia forma part d’aquest col·lectiu d’amants de la bicicleta que alternen les escapades a la muntanya amb les rutes per la carretera. Té 42 anys, és veïna de les Borges Blanques i fa més de deu anys que surt, pràcticament cada cap de setmana, a gaudir de la seva passió pel ciclisme. Té por? Quan li toca carretera, confessa que més que por sent “un gran respecte”. En més d’una ocasió, quan es lleva i es planta davant les diferents bicicletes que té, opta per la de muntanya. És amb la que se sent més segura. “Però la carretera també m’atreu molt, és ideal per fer cames i necessària per posar-te en forma pel tipus de pedaleig”. La Cristina sol sortir amb companys –les dones que practiquen ciclisme són minoria– i també fa rutes, de més de setanta quilòmetres, en solitari. Si pot escollir, ho té clar: “Vaig per carreteres locals, són més estretes, però m’hi sento més segura”. En vies més amples els cotxes van més ràpid i solen respectar menys les distàncies”, revela la Cristina, sòcia del Club Ciclista Ateneu Garriguenc.
“Quan surts de casa, mai no penses que t’atropellaran, però sí que estàs molt pendent dels vehicles durant tota la ruta”, afirma aquesta ciclista. I assegura que pel soroll intueixen, sense necessitat de girar el cap, la distància a la qual estan, si s’aparten prou o no a l’hora de fer la maniobra d’avançament o la velocitat a la qual circulen. Aquest sisè sentit s’aguditza a còpia de pedalades per les carreteres.
Són respectuosos els conductors? La Cristina afirma, per la seva experiència, que encara queda molta feina de conscienciació per fer. Li costa de respondre amb xifres a la pregunta, però aventura que al voltant d’un quaranta per cent dels vehicles que l’avancen no s’aparten prou. En el cas dels camions, “els conductors són més respectuosos, conscients que un cop d’aire et pot tirar a terra”. A les carreteres locals, com que són més estretes, hi ha més precaució per part dels cotxes. Més que mala fe per part dels conductors, s’inclina per pensar que falta molta educació viària. “Si es posessin a la nostra pell, comprovarien que som molt fràgils”, conclou.

El ciclista sempre és el més dèbil

Precaució, amic conductor

Per Xavier G. Luque
Ha de ser difícil trobar una pràctica esportiva més dura que el ciclisme, com no sigui la boxa. Entrenar-se a l’aire lliure, amb fred, pluja o fins i tot neu, competir fins al límit de la resistència i després tornar a fer-ho l’endemà, i l’altre, i l’altre. Fins i tot en les condicions meteorològiques més extremes, rarament se suspèn una cursa ciclista, llevat que la ruta estigui tallada per la neu. I llavors es busquen alternatives. L’espectacle ha de continuar.
Qualsevol que de la forma més amateur del món hagi pujat alguna vegada a una bicicleta i hagi provat de pedalar contra el vent, o amb la pluja de cara, o de fer-ho en un pendent de dificultat mitjana, ha experimentat aquestes dificultats. I després estan els controls, la ferotge batalla contra el dopatge que en el cas del ciclisme, esport corroït per aquesta xacra, desemboca sovint en una persecució en tota regla i en el repudi social. Fins i tot als ciclistes de cap de setmana algun gracioset els diu dopats.
Ahir, sense anar més lluny, va complir 35 anys Cadel Evans, l’actual campió del Tour. El van despertar a les sis del matí per a un control per sorpresa. Orina i sang. Feliç aniversari!
Però aquestes situacions, que al cap i a la fi afecten tan sols els professionals del ciclisme, queden superades per la mortaldat entre els practicants aficionats. És inconcebible que sortir a pedalar un diumenge al matí acabi significant jugar-se la vida per les carreteres espanyoles. Fins i tot ciclistes professionals, que cal suposar-los més experimentats, han trobat la mort en aquestes circumstàncies.
Els conductors de vehicles de quatre rodes han d’entendre, tant sí com no, que no es pot avançar un ciclista o un grup d’ells sense prendre les mateixes precaucions que mai no descuidarien per avançar un altre cotxe. Si ve un vehicle de cara és extremadament perillós avançar uns ciclistes, perquè és materialment impossible mantenir la distància mínima de protecció i qualsevol maniobra inesperada, provingui de qui provingui, pot acabar en un drama.
El més terrible de l’accident mortal de Vallfogona de Balaguer és que ni tan sols no té explicació. Va succeir, sense més ni més. Descoratjadora conclusió.


Articles publicats a l’edició de dimecres 15 de febrer de 2012 de La Vanguardia
Agraïm als autors la cessió dels textos