L’escala del respecte

El problema dels accidents mortals de ciclistes en aquest país te dues raons principals: l’escàs rigor legislatiu (veure entrada anterior en aquest mateix bloc) i la falta de respecte pel més dèbil que sol practicar-se a la nostra societat. Estem davant d’un problema cultural.

Anar en bici ha de deixar de ser jugar-se la vida

En el regne animal s’imposa la llei de la jungla, complint així els paràmetres biològics de la piràmide evolutiva de Darwin, però la carretera no és un selva, o millor dit no ho hauria de ser. El conflicte que es viu en la ruta no és entre espècies inferiors i superiors; és un conflicte entre una sola espècie, la humana, i tots els seus individus estan al mateix nivell, o ho haurien d’estar tan biològicament com política i social. L’agressió entre dos ésser humans de la mateixa espècie, per hostil que sigui el medi, no és una lluita per la supervivència, és una agressió criminal. Però la llei i la seva aplicació, que sovint sembla més dictada sota els auspicis morals de la divinitat que no pas sota l’imperi de la raó, no situa els ésser humans en igualtat; afavoreix aclaparadorament aquells qui s’envolten d’un entorn poderós (vehicles de quatre rodes) i menysté els qui habiten la ruta amb mitjans més senzills, humils, precaris i dèbils: el jurista i el legislador, la llei dels humans, premia el fort i arrogant i penalitza el dèbil. Així, la normativa que regula la vida a la carretera promou i entén una actitud irrespectuosa envers el dèbil. Així no anem bé. Així mai no aconseguirem una igualtat entre els habitants de la carretera, en tant que ésser humans. Al volant o al manillar vivim en una societat no igualitària que tolera la falta de respecte i, en definitiva, la salvatgia. Un estat de dret no pot permetre que, un dels àmbits més habituals de la vida com és la carretera, prevalgui una relació discriminatòria entre ésser humans.
A l’hora d’habitar la via pública cal imposar l’escala del respecte. El camioner ha de respectar el de la furgo, aquest el del turisme i el del cotxe el motorista. Tots plegats han de tenir cura especial de ciclistes i vianants i aquest darrers, han de ser escrupolosament respectats pels ciclistes (i traçar carrils bici damunt les voreres no afavoreix l’harmonia i el respecte. Nomes imposant aquesta escala gradual del respecte, un principi gairebé darvinià, s’aconseguirà eradicar els atropellaments i mort dels usuaris més ‘dèbils’ dels carrers i carreteres.
Ni tots els canvis al codi de circulació, ni totes les robes de colors visibles, ni totes les campanyes de promoció seran suficients si abans no resolem aquest greu conflicte cultural que, com a civilització, vivim a la carretera. El nostre és un problema cultural que altres països (França sense anar més lluny) tenen gairebé resolt. Si no ens hi posem la carretera seguirà essent una jungla. I la vida humana no pot ser patrimoni exclusiu del més fort.