Salutacions cordials, o no



La companyonia ciclista es perd

Negar la salutació no es faal gos que et fa les festes quan arribes a casa, al gat que se t’enfila a la falda a la que seus al sofà, o a les vistoses davanteres de la caixera del súper, però a algú que et creues per un camí o una carretera pedalant amb tant o més esforç que tu, es veu que si. No queda be dir bon dia, fa ‘globero’, o pitjor: iaio.
La bona educació diu que cal cridar com un energumen en un descens excitant, que és convenient exclamar-se grollerament davant d'una exhibició de pits turgents a la platja quan pedalem per la N-II, que hem d’enganxar-nos a roda de qualsevol ciclista quan tenim vent de cara sense donar-li mai ni un relleu i que, quan algú ens demana per rodar junts l’hem de fondre a ‘pals’; però de saludar amb la cortesai de la complicitat que dona la bici, els manuals no en diuen res. Suposo que la pedagogia moderna ho va eliminar perquè feia xaró.
N’estic fart de tants ciclistes que, no és només que no saludin, és que ni tan sols em tornen el ‘bon dia’ quan em creuo amb ells i els el dono. Es deuen creure tant bons atletes, que consideren que el seu ritme d’entrenament se’n ressentiria si, per un instant, alteressin el batec cardíac per tornar la salutació. Després haurien de menjar un bistec contaminat per recuperar el nivell d’oxigen a la sang, i ja se sap que passa.
La mala educació ciclista no te edat ni condició social. Joves, vells, esprimatxats i grassos, amb ferros rovellats o amb el darrer model de carboni, al grup dels que no saben que és la urbanitat n’hi ha de tota mena. Fins i tot et neguen la salutació gent amb qui en alguna època de la vida has sortit en bici.
Tenia els ciclistes per una espècie diferent, gent abnegada en l’esforç, generosa amb els dèbils i solidària amb els demés. Això segurament era així en un altre temps. Ara no.