28/4/12

La presa de pèl de la llicència

Cobrar 15 € per una llicència d’un sol dia és, es miri com es miri, una presa de pèl i una forma d’extorquir els cicloturistes perquè es facin la llicència anual de la Federació Catalana; una llicència que no serveix per a res tret de l’assegurança d’accidents, i justet. Qualsevol assegurança personal cobreix millor i a més bon preu.
Estava pensant en inscriure’m a la Terra de Remences. És una marxa molt ben organitzada i que recorre uns paratges bellíssims. Entro al web pensant que ja no quedarien places atesa la bogeria que els darrers anys hi ha hagut per aquesta i altres marxes del calendari. Per sorpresa meva hi ha places; iupi!. Miro els preus d’inscripció: 28 euros, més 2 del xip i 15 per la llicència d’un sol dia (el normal els darrers anys eren 6). Total 45 € per pedalar per carreteres públiques. Entenc perquè encara queden places. Cobrar aquesta quantitat en els moments actual és viure en un món irreal.
Els organitzadors diran que la prova costa molts diners i que tenen menys patrocinadors. Ho entenc, però ells han d’entendre que així no ompliran.
Però el que és d’escàndol són els 15 € de l’assegurança. És una presa de pèl, una estafa sense embuts. La Federació Catalana de Ciclisme no n’ha pensat una altra que clavar la llicència d’un dia buscant així què els cicloturistes es treguin la llicència anual (preu per preu), un document gairebé tan ineficaç com qui l’emet, caríssim i que mai no reverteix ni cinc als cicloturistes. O és que la tal federació fa alguna cosa en positiu per als cicloturistes tret d’organitzar marxes que, de fet, són curses sense les necessàries garanties de seguretat i amb un risc elevadíssim en la majoria dels casos?
Això s’acabaria si es creés una Federació de Cicloturisme, com a França, però no hi ha nassos. Algun interès fosc fa que aquest tema ‘no toqui’ mai. Ho he plantejat als Congressos de Cicloturisme i a la Taula de la Bicicleta sense cap èxit. Solució, feu-vos una assegurança personal i passeu d’anar a les marxes. Em sap greu pel Club Ciclista Bas i els que volen fer be les coses (que tampoc no en són tants); però amb aquests preus abusius a mi i a molts no ens hi veuran més.

Un silenci sospitós


El silenci rotund sobre l’accident de Vilafant que va costar la vida a una dona que creuava la carretera quan passaven els darrers ciclistes d’una cursa és molt sospitós. Com és que no s’ha fet públic l’informe policial? Com és que La Vanguàrdia no ha desfermat la seva habitual campanya per criminalitzar els ciclistes?
Com pot ser que l’alcaldessa declarés a TV3 que no en tenia noticia de que cursa ciclista absolutament legal creuava el seu municipi? Perquè la Federació Catalana de Ciclisme no ha fet cap explicació pública de la seva versió dels fets (al menys que l’hagin recollit els grans mitjans? Es va dir que era un grup de ressagats, però els ressagats formen part de la cursa, i darrera d’ells sempre ha d’anar la moto de policia amb la bandera verda encarregada d’obrir de la carretera a la lliure circulació de vehicles i vianants? On era aquest agent? Sabeu que aquests ressagats només van arribar a meta amb dos minuts de desavantatge respecte el grup principal? Qui va autoritzar a obrir la carretera amb tant poc marge de temps entre els primers i els darrers? Perquè TV3 va culpabilitzar maquiavèl·licament els ciclistes el dia de l’accident sense tenir informació veraç dels fets?
Una possible resposta la donen els mateixos sindicats de la policia autonòmica en les seves protestes contra les retallades del conseller Puig: hi havia menys efectius dels necessaris i demanats per cobrir amb garanties de seguretat la prova. Potser per això hi ha aquest silenci imposat i tantes preguntes sense resposta.

1/4/12

Matemàtiques

Per què, des que s’organitza el triatló Challenge Barcelona-Maresme, ha augmentat exponencialment el nombre de ciclistes mal educats que no saluden, que et passen a fregar sense importar-los gens ni mica si et desequilibren, que si poden t'enganxen algun moc com un Iker Casillas qualsevol i que, això si, van vestits i armats com si els hagués fitxat un equip UCI Pro Tour?
Que més voldrien.
Farien be els organitzadors d’aquesta prova d’exigir els participants el ser respectuosos amb la resta d’usuaris de la via pública, especialment els altres ciclistes. Que sàpiguen que, la majoria d’ells, pedalaven per la carretera N-II abans que a ells els traguessin les rodetes auxiliars de les seves bicis infantils. La pena és què, a molts, els seus pares mai no els van ensenyar ni modals ni vergonya.
Ah, i que no esperin que els fitxi cap equip professional. A la majoria se’ls ha covat l’arròs ja fa temps; i amb això no els vull comparar amb una paella.
Salut i pedals per a tothom.