28/6/12

Les polseres tenen un detall

Ignorem si ha estat una idea de collita pròpia o a indicacions de la guàrdia urbana de Cabrils (Maresme), però és d’agrair que s’avisi de l’increment transitori de trànsit rodat per un indret d’elevat ús ciclista. 
Avís a la carretera forestal del coll de Gironella (Maresme)
La carretera forestal que puja fins el coll de Gironella, a la serralada litoral, on hi ha el complex soci- sanitari de Midat-Mútua te l’asfalt molt malmès és estreta i molt freqüentada per ciclistes tot l’any. Al llarg de tres mesos i mig el centre, ara tancat, torna a ser l’escenari on es roda la sèrie de TV 3 Polseres vermelles. Això suposa un augment molt elevat de trànsit de vehicles de tota mena que treballen en el rodatge. És per això que, fa uns dies, han aparegut al llarg de la ruta aquests avisos que veieu a la foto.
De qui sigui que ha estat la idea, que més dona, és una iniciativa que tots els ciclistes agraeixen. Ara és d’esperar que els conductors que pugen a la Mutua per treballar en la producció de TV 3 entenguin que la ruta és, habitualment, territori ciclista, i circulin amb la precaució necessària. A la carretera i als camins, tothom hi cap si condueix amb cura i respecta sempre el més dèbil.

26/6/12

Cap a la societat de la bicicleta (1): La gestió política de la nova realitat

El foment de l’ús de la bicicleta està en via morta. El darrer any, les noticies sobre el retrocés en les condicions per a la circulació en bicicleta a diversos municipis, el bloqueig absolut de les polítiques de mobilitat en favor de la bicicleta que havia iniciat l’anterior govern de la Generalitat i que l’actual ha paralitzat per falta de voluntat política, i l’erràtica política respecte de la bicicleta de l’ajuntament de Barcelona (que avui diu una cosa i demà una de diferent), han frenat l’expansió de l’ús de la bicicleta com a model de mobilitat sostenible.

Comptador de ciclistes a Copenhaguen
No són pocs els ajuntaments què han cedit a les pressions de botiguers mal informats i de grups de pressió de veïns, conductors egoistes i ignorants de la realitat. En general podríem dir que a la dreta (convergent, popular o independent), no només no li interessa la bici, sinó que està disposada a tornar a posar la mobilitat urbana a nivell de les pitjors èpoques de trànsit, col·lapses i contaminació.
La realitat, però, és tossuda, i per males pràctiques respecte de la sostenibilitat que facin les administracions, els usuaris han decidit ja fa temps fer seves les ciutats a cop de pedal, i no pensen pas rendir-se. La revolució ciclista està en marxa i no s’atura. El creixement exponencial de ciclistes urbans, esportius i de lleure; l’augment del volum de negoci que genera el sector i la lenta, però imparable, millora de la percepció que molts mitjans de comunicació, entitats i ciutadans tenen cada dia cap a la bici i els ciclistes, sens dubte ho demostra. I la revolució de la bici no tindrà només efectes en la mobilitat urbana, aquest només és el principi. Està demostrat que l’ús de la bicicleta, a més d’afavorir la salut i l’empatia, desencadena tot un seguit de tendències en consum responsable, civilitat, cultura i responsabilitat social que ajudarà, sens dubte, a fer una societat més sostenible, solidària, culte i feliç, perquè no intentar-ho, doncs?
Potser és això el que fa por a les administracions i partits polítics que les governen, que els ciutadans se’ls rebel·lin per la via més difícil de combatre: la responsabilitat social i el compromís cívic.


Aparcament de bicis davant l'estació de tren d'Helsingor

19/6/12

Els botiguers del centre de Manresa prefereixen cotxes i embussos abans que bicis i vianants

Segons La Vanguardia, la majoria de botiguers del cèntric carrer Guimerà de Manresa, un dels més comercials de la capital del Bages, volen que l’ajuntament elimini l’actual carril bici del Passeig de Pere III i el substitueixi per places d’aparcament. Preferir un centre urbà amb embussos, contaminació i soroll abans que uns carrers apaivagats que convidin al passeig i a les compres és una molt curiosa forma d’apostar per la ciutat i voler fer créixer els seus propis negocis. Com a mal menor els botiguers consultats preferirien que les bicicletes circulessin per les voreres e qualsevol manera, fet que demostra que els vianants tampoc no els pimporten gaire. L’ajuntament diu ara que estudia fer del carrer Guimerà una zona de vianants. Ja fan tard.
A l’article de La Vanguàrdia, un diari sempre tan favorable a la sostenibilitat i tan partidari de les bicicletes, titulen: ‘Un carril bici pone en jaque la movilidad del centro de Manresa’. Des de quan els cotxes faciliten la mobilitat, senyor director? Vol dir que no hi ha una errada tipogràfica i hauria de dir 'la inmovilidad'? Que el seu diari digui totes les imprecisions que vulgui, allà vostès i els seus lectors, però que no ens faci passar per rucs als que pedalem.

Ciclistes urbans en una ciutat europea. En això també som lluny de la civilització.

13/6/12

El perill del bosc brut i ple de brolla

Les abundants pluges de la primavera han deixat els boscos de la serralada litoral, i de bona part del territori, amb una vegetació espessa que tanca els corriols amb bardisses traïdores i els fa difícilment practicables en bici, tal i com podeu veure a la fotografia feta avui mateix a serra de Sant Mateu (Maresme).
Les pluges han deixat el bosc verd, però massa ple de brolla
La desaparició de camins de petjada per mor del creixement desmesurat de la brolla és un problema. I l’actual migradesa de fons públics per cuidar els boscos contribueix a agreujar-lo, tot i el bon treball que porten a terme les brigades de la Diputació de Barcelona, en el cas del Parc de la Serralada Litoral.
Si desapareixen els camins l’accés al bosc es fa més difícil, les emergències, en cas d’incendi, tenen més feina i el foc es propaga amb més rapidesa degut a la manca de tallafocs naturals.
Els ciclistes de muntanya són gent que solen recórrer abastament el seu territori natural proper, el coneixen, l’estimen i en són grans usuaris. És per això que s’imposa una acció solidària i altruista en favor dels boscos per part dels ciclistes. No cal associar-se, ni cal cap distintiu ni cap instrucció ni protocol. El què cal és que, quan un ciclista trobi un camí malmès o mig perdut, un racó on algú ha llençat escombraries, o no en parlem ja d’un foc, ho posi immediatament en coneixement de l’autoritat a qui li correspongui: ajuntaments, gerència del Parc (si ho és), forestals o l’AFD pertinent. És tant fàcil com portar els seus telèfons desats al mòbil, fer una foto per documentar l’avís i, sobretot, ser correponsable amb el medi natural, el lloc idoni i preferit del ciclista de muntanya. Ens podem estalviar molts maldecaps i guanyar la possibilitat de gaudir per sempre d’un patrimoni natural ric i divers.

10/6/12

Així tracten els equipatges especials les companyies aèries i de 'handling'

Equipatge 'especial' després d'un vol: impresentable.
De primer no es va fixar. Caminava cap a la terminal mentre de la bodega de l’Airbus descarregaven els equipatges. Tot normal, res d’estrany. Havia pagat un dineral per transportar la bici i donava per fet que la tractarien com el que era: un equipatge especial i molt fràgil. La patacada seca li va entrar per l’oïda i li va posar de punta tots els pels del cos. Els porus de la pell també se li van obrir de cop. Va girar el cap i va arrencar a córrer pel bell mig d ela pista d’aterratge: dos individus descarregaven les bicicletes llençant-les daltabaix de la bodega de l’avió al carretó d’equipatges. No, no ho feu. Nooooooo, va cridar com un foll. Només van aturar la feina per fer-lo fora de la pista. La guàrdia civil el va acompanyar a la terminal, de les bicis, una va resultar amb la pota del desviador trencada i una altra amb un radi doblegat.
En una altra ocasió va tenir més sort, l’empleat de terra de la companyia aèria era ‘fan’ de Pantani (li va mostrar una foto on se’ls veia junts), i li va tractar la bici amb molta cura. En una tercera ocasió els empleats de la companyia de handling (assistència en terra a les aeronaus) eren bons professionals i van actuar amb rigor. En una altra la sort i l’exagerada protecció amb ‘porexpan’ va voler que no passés res.
La darrera és la que podeu veure a la foto. Una capsa de 56x60 cms amb a penes 10 quilos per la qual cobren 90 euros de transport, arriba a destinació amb un forat de 15x8 cms. Com es va fer aquest esvoranc i quina mena de trompada havia de rebre la capsa si l’avió anava mig buit i l’aeroport d’origen passa per ser el d’una de les ciutats més serioses, sostenibles i amants de la bici del món? Potser la resposta sigui ben simple: feien futbol per la tele, en una tarda a penes sense vols, el paio encarregat dels equipatges especials va considerar que li tocaven els nassos amb aquella capsa...la resta ja us ho podeu imaginar. La bici bé, gràcies. Altres coses que anaven dins la capsa trinxades, és clar. La companyia va cobrar 90 euros per això. Ja no es tracta de fer-se’n o no responsable, que ho són en darrera instància. Si no volen bicis que ho diguin, i si les accepten que exigeixin serietat i cura a la companyia de handling com exigeixen un preu elevadíssim als viatgers.