10/2/14

La memòria del poeta Enric Sòria va en bicicleta

L'últim estiu de la quietud

Degué ser al voltant de 1974,
quan passàvem, els meus pares i jo,
estius inacabables vora l'hort
--que acabàrem venent, molts anys després,
i que llavors mon pare treballava
deixant-hi el lleu i el cor de sol a sol--,
en una casa sense electricitat
ni aigua corrent, amb pou, figuera i parra,
i hamaques a les nits per contemplar
la vasta meravella de les constel·lacions.
Tot just tenia setze anys, i potser creia
amb recel que el futur era tan ampli
i tan inaferrable com el món.
Llavors jugava sol, anava en bicicleta,
m'ignorava i em proposava reptes
sense sentit, i per això inflexibles,
pels llargs camins de terra, rostos i pedregosos,
que els tractors esbotzaven jorn a jorn
com la pell d'una serp torrada al sol.


Hi havia una baixada de desnivell abrupte
que de sobte acabava en un revolt tancat
entre marges de pedra alçats a plom.
Cada dia buscava aquest revolt
com la presa afamada busca l'ham.
La bicicleta anava accelerant,
primer de mica en mica, després en una ràfega
de vent. Els tarongers crepitaven al sol
com una flama verda de cobejós metall
i sentien de lluny cançons de llauradors.
De colp, una urgència de vol s'ho enduia tot.
Ja no es podia frenar sobre la grava
i la prudència i la temeritat
bruscament s'anul·laven en l'impuls.
Calia jugar a fons, sense pensar-s'ho gens,
abatre's just en el moment precís,
anar traçant una corba perfecta
entra l'aire i la pols, dreçar-se en el centre mateix
i deixar que la inèrcia, vertiginosament,
complira a dreta llei la seua part del pacte. 


No sempre me n'eixia, Alguna volta
vaig redolar per terra o contra els rocs.
Alguna volta em vaig fer mal de veres.
Però insistia, un dia rere l'altre,
com una prova sense jutges ni públic,
sense motiu ni qualificacions.
Senzillament perquè tot era allà:
el revolt del camí, la llum enfefradora,
l'aire batent als polsos o l'ànsia de saber
si és que n'era capaç. Sentia la duresa
del manillar cromat, el séc creixent del dubte,
la levitat del vol, el goig de l'equilibri
i la pura harmonia d'una dansa instantània
ingràvida i secreta oferida a ningú.
La plena perfecció del moviment
il·limitat, com un univers propi.


En acabant, tornava cap a casa,
ferit o il·lés, per les altes costeres,
i mirava la vall com si jo fos un altre
--sentia que era bella i que en formava part--
amb un estrany ferment d'exultació
que apaivagava un punt la incertesa de fons
que m'obligava a aquest tenaç, inútil
i gloriós ritual d'iniciació.

Molt enllà del camí, hi havia la ciutat
i el futur, cada dia una mica més pròxims
i a penes entrevistos, com un tel,
amb la vaga aprensió que ha de sentir
el viatger que albira, des de lluny,
el lloc on ha de viure, obrint-se davant seu
amb una vastedat desconeguda.

Enric Sòria
De 'Arqueologia', (editorial Bromera)
Premi alfons el Magnànim