Miquel Poblet, l'amo de Montjuïc

Amb només 16 anys, en Miquel Poblet va penjar els estudis a l'escola industrial de Terrassa per ser ciclista. Dos anys després va debutar a la 'Volta', la que seria la seva cursa més estimada i on, no només va lluir com a corredor guanyant-la en dues ocasions (1952 i 1960) sinó que uns anys després també va col·laborar en l'organització ajudant a fer-la més gran. A la 'Volta', en Poblet serà sempre recordat per les seves espectaculars victòries a Montjuïc. La cursa catalana és un episodi central en la vida del gran corredor de Montcada. Aquest és el relat.


Pocs dies abans de començar l’edició de 1946, Francesc Mª Peris i Ramon Torres publiquen un article a El Noticiero Universal que be a ser tota una declaració de principis del que és i significa la “Volta” tan pel país com per l’esport: “La “Volta” a Catalunya és, en primer terme, la festa dels ciclistes, però també és la festa esportiva de tot Catalunya. La gran manifestació anual uneix i fa resplendir l’edat, la història i la vitalitat esportiva de la nostra regió. Quan s’esmenten esdeveniments de naturalesa que deixen un regust de satisfacció i orgull als nostres esportistes, per la seva popularitat i transcendència internacional, la “Volta” ciclista a Catalunya figura en primer terme.” Als capitostos falangistes no els deu agradar gens ni mica llegir això. Ells voldrien tenir la cursa sota el jou de les seves botes militars, però la dimensió internacional i professional de la ronda catalana és tan gran que, simplement, el seu control, com fan amb la majoria d’altres esports, els ha fugit de les mans.
A la XXVIèna “Volta” el professionalisme te un paper preponderant. Amb Julián Berrendero, Delio Rodríguez i Fermín Trueba, l’equip del Xiclets Tabay es presenta com l’esquadra a batre. Bernat Ruíz, Bernat Capó i Ignacio Orbaiceta, de la U.E. Sants, hauran de treballar de valent si volen tenir opcions. Per fer-los de gregari debuta a la “Volta” un jove de Montcada i Reixac anomenat Miquel Poblet. D’entre els 95 inscrits, en aquesta ocasió la nòmina d’estrangers és nombrosa. Els suïssos del DDDT Geigy poden ser els ‘outsiders’ de la cursa.
Malgrat que les carreteres no estan precisament en unes condicions òptimes i que les punxades i avaries es reprodueixen ara si ara també, es pot dir que l’any 1946 la concepció moderna del ciclisme està plenament prefixada. Guanya la “Volta” Berrendero, que ataca ascendint a Santigosa i a Toses i treu un marge petit, però suficient,per agafar el liderat. A partir de llavors, el control que fa el seu equip i la mala sort dels rivals ho fan tot. Fins i tot quan, a la vuitena etapa, ell mateix pateix una avaria, el suport dels seus companys d’equip li permet atrapar els fugats i controlar de nou la cursa. Els cinc primers classificats finals (Berrenderos, Weilenmann, Capó, Olmos i Ruíz) estan en uns ajustats 9 minuts.
Un cas similar succeeix l’any 1947. Emilio Rodríguez, de la U.E. Sants, guanya amb una sola victòria, treballada a còpia de rodar molt fort camí de Figueres, això si, però sobretot mantenint el control de la cursa gràcies a un extraordinari equip que l’acull. En aquest equip el jove Miquel Poblet venç les primeres etapes de la seva vida. A l’esprint de Vic ho fa per primer cop. Repeteix a Tortosa,(7èna) i a la final a Barcelona. Si Rodríguez guanya a plaer, el jove de Montcada avisa.
L’any següent, 1948, és pràcticament una repetició de la pel·lícula. Amb el patrocini habitual de Pirelli, les 100 mil persones que omplen el circuit de Montjuic aplaudeixen els 105 corredors que prenen la sortida, sobretot els de la U.E. Sants-Bertola, és clar: Emilio Rodríguez, Bernat Ruíz, Ignacio Orbaiceta i Josep Serra. Miquel Poblet ja no és amb ells. Encapçala les files del Galindo-Ciclos Catalunya junt amb Miquel Olmos, Joan Gimeno, Manuel Costa i mitja dotzena més. Però no n’hi ha prou amb ser molts, més quan una etapa es pot decidir en una punxada. Rodríguez planteja molt be l’etapa d’Andorra. Ataca a Toses i després va fent forat fins a l’arribada. La resta d’etapes posa al seu equip a treballar per controlar la cursa i ajudar-lo en cas d’avaria. Poblet guanya dues etapes al’esprint i no treu avantatges significatius. Acaba setè. Encara ha de madurar. Només els italians suposen un perill important. Giulio Bresci, Ezio Cecchi i Quirino Toccaceli queden successivament darrera d’ell.

Poblet queda segon l’any 1949. Ni Emilio Rodríguez ni Bernat Ruíz prenen la sortida, i entre els 115 participants hi ha una certa sensació de falta de control de la cursa. El francès Emile Rol, amb un bon equip al darrera, guanya contra tot pronòstic. Es posa líder a la segona etapa i és capaç de resistir fins la desena. Poblet guanya a Montjuic, Figueres Manresa i Reus, però queda a 3’46” de Rol i empatat a temps amb l’extraordinari Robert Desbats, gregari del líder. Això és domini.
La trentena edició de la “Volta” te molt poca història. La premsa critica un recorregut poc selectiu, i els resultats semblen donar-li la raó. Sense Poblet, guanya el més regular, Antoni Gelabert, que fa dos mesos s’ha proclamat campió d’Espanya. La única etapa amb una certa duresa és la d’Andorra, però el coll de l’Illa, la màxima dificultat, és massa a prop de la sortida per trencar els grup de 85 corredors.
L’any 1951 la “Volta” surt de les Caves Canals i Nubiola de Sant esteve Sesrovires. El Mundo Deportivo torna a participar en l’organització de la cursa, com als primers temps i, entre els77 participants, hi ha el bo i millor del ciclisme espanyol i un sol equip estranger, l’italià. Malgrat es dotze etapes pot dir-se que la cursa es decideix el primer dia. A l’alçada d’Olesa de Montserrat i camí de Granollers, Primo Volpi s’escapa sense que ningú pugui atrapar-lo. Les successives temptatives no donen fruit i, tot i que al final només treu un minut i mig a un grup comandat per Vidal i Porcar i tres al gran grup encapçalat per Miquel Poblet, la bona administració del seu avantatge al llarg de tota la cursa li permeten alçar-se amb el trofeu.
La novena etapa, entre Valls i les Escaldes, es produeix un accident fatal quan el corredor de la U.C: Terrassa, Emili Martí, xoca frontalment contra una camioneta i mor poc després a l’hospital de la Seu d’Urgell. Miquel Poblet, sense sort ni bon equip, no guanya cap etapa.
Josep Serra, Bernat Ruís, Antoni Gelabert i Miquel Poblet formen l’equip Canals i Nubiola per la “Volta” de 1952. Al seu davant tenen una potent esquadra italiana amb Primo Volpi, Donato Zampini, Rodolfo Falzoni i Adolfo Grosso. Belgues, francesos i suïssos conformen la resta de participació estrangera que, amb els locals i arribats de tot Espanya, sumen un total de 91 inscrits. Són 20.000 pessetes per al guanyador, i Poblet no està disposat a perdre l’ocasió. Sent que ja li toca guanyar la “Volta” i pensa demostrar-ho. En aquesta XXXIIèna edició Miquel Poblet només no guanya quan les punxades el fan perdre temps. Ara, punxa molt. Líder a la primera etapa, a la segona ja perd el maillot. El recupera en una espectacular tercera etapa amb un pujada a Montserrat on Jesús Loroño posa a tothom en fila, però la pluja no permet filigranes. La jornada es resol al clàssic coll de l’Illa, on un grup en el que hi ha Poblet, es desenganxa de la resta. Guanya el de Montcada i recupera el liderat per les bonificacions. A la cinquena, amb final a Ripoll, un Poble fora de sèrie confirma els serioses aspiracions a la victòria final. Però a l’endemà perd de nou el maillot a la crono. Només són uns segons, però l’italià Grosso es posa de líder.
A les etapes restants el corredor català sap organitzar la millor estratègia. Guanya totes les bonificacions possibles, treu mínims avantatges a l’arribada ,pe`ro suficients i posa l’equip a controlar als italians. Així arriba a Montjuic entre el deliri de la gentada que ja el te per un heroi. És una “Volta” dura i plena d’incerteses fins el final, Però la guanya Poblet.
Salvador Botella guanya l’any 1953 en un final encara més ajustat que l’any anterior. Miquel Poblet, ressentint-se d’una lesió només pot guanyar l’esprint del primer dia, a Montjuic, i l’etapa de Tarragona. El premi de la muntanya el guanya un jove desconegut que causa molt bona impressió: Federico Martín Bahamontes. Aquest any els equips dels millor classificats permeten fugues als modestos i més endarrerits.
Salvador Botella guanya per segona vegada l’any 1959. El seu equip, el mític Faema, sap treballar per ell i controla la cursa sense dificultats. Bernat Ruíz, guanyador de l’edició de 1945 és ara el director d’aquest equip, mentre que Marià Cañardó dirigeix la “Volta” per primer cop. Miquel Poblet, enquadrat a l’equip Ignis, guanya les dues etapes amb final a Montjuic; la primera i la última.


Entre les dues victòries de Botella el ciclisme arrodoneix el seu procés de professionalització. L’edició de 1955 es guanyada per José Gómez del Moral sense vèncer en cap etapa; pe`ro el seu equip, el Minaco-Gorila sap posar ordre a la cursa i evitar que se li escapi de les mans en qualsevol moment. Tot el contrari és el que li passa a Bahamontes, el castellà perd opcions de guanyar la “Volta” per la falta de suport del seu equip, el Penya Solera-cacaolat, segons es queixa el mateix.
La importància de la tasca dels equips va també en paral·lel als diners que hi aporten els patrocinadors. Abans d’acabar la dècada tots els equips porten noms parcial o totalment comercials: Les primes també augmenten. El guanyador de 1854, l’italià Walter Serena s’emporta més de 36.000 pessetes per la victòria forjada en una magnífica contrarellotge. Però Miquel Poblet, que acaba tercer a 7’47” del vencedor, s’emporta més de 41.000 pessetes en guanyar tres etapes. No és d’estranyar que la pròpia organització de la “Volta” hagi de treballar cada any amb mes força per aconseguir aixecar una carrera de primer nivell mundial.
La “Volta” de 1956 és guanyada per un terrassenc, Aniceto Utset, amb el que ningú no compta. Però, tot i no guanyar cap etapa, sap administrar be l’avantatge aconseguit a la cinquena i el seu equip, el RCE Espanyol-Mobylette, treballa per ell. Miquel Poblet te la mala sort de caure, precisament, a la cinquena etapa, la decisiva.
Potser per trencar aquesta enfollida dinàmica professional i comercial, la “Volta” de 1957 la guanya Jesús Loroño. Ningú no dona ni cinc per ell abans de sortir. Les potents esquadres del Mobylette i del Faema sembla que s’ho emportaran tot. Però Loroño ve de guanyar la Vuelta i de fer cinquè al Tour, un palmarès extraordinari en el seu millor any. Potser si Bahamontes no hagués punxat cinc vegades en un tram infernal a tocar del pantà d’Oliana...però el mal paviment és igual per a tothom.
Richard van Genechtien és el primer belga en guanyar una “Volta. Ho fa el 1958 per dues raons:primer per la desgràcia d’Aniceto Utset, que trenca la màquina a una vintena de quilòmetres de l’arribada quan està líder només am,b 14 segons. I en segon lloc per l’apatia dels Loroño, Poblet, Botella i Massip que, marcant-se sempre entre ells, s’obliden del que fa la resta de participants, que també corren, i no poc. Les xiulades que els dediquen els espectadors són simfòniques.
Però Miquel Poblet es reconcilia amb els afeccionats l’any 1960. Sap que potser te la darrera oportunitat per tornar a guanyar la “Volta” i no la desaprofita. Tot i que Antonio Gómez del Moral li posa les coses ben difícils, el ciclista de Montcada està en bona forma i el seu equip, el Ferry’s, és el més fort. La mostra és que els tres primers classificats són de la mateixa esquadra: Poblet, Josep Pérez Francés i Emilio Cruz.
Malgrat el seu impressionant palmarès internacional, Miquel Poblet ha forjat la seva llegenda de ciclista fort i rapidíssim a la “Volta” a Catalunya. L’arribada a l’esprint a Montjuic, un lloc on tantes vegades ha guanyat, és apoteòsica.

Cap comentari:

Publica un comentari