Està plovent i em vull mullar

Quan he notat les primeres gotes als vidres de les ulleres, com no, he desitjat que la pluja anés fent el seu camí. No feia fred, no hi havia pressa i sabia que a casa m’esperava una bona dutxa. Quin problema hi havia en mullar-se? Cap, ans al contrari: sentir l’olor d’humitat del bosc mediterrani al fons del nas i notar els regalims de pluja als braços i a la cara feien venir encara més ganes de pedalar pels camins i corriols de la serralada litoral. En aitals circumstàncies l’art de la bicicleta es desplega en tota la seva dimensió, i el record d’infantesa a que ens remet el pedaleig ens evoca el que vam ser i que mai no hauríem d’oblidar.

És llavors quan, inexorablement, sempre em ve al cap aquesta cançó de Els Pets.

Està plovent i no tinc cap pressa,
està plovent i no tinc cap son;
no tinc paraigües, però m'és igual,
està plovent però em vull mullar.

La meva ment necessita aigua fresca,
i el pensament vull refrigerar;
no tinc paraigües, però m'és igual,
està plovent i em vull mullar.

No em doneu solucions, no vull raons,
no més problemes d'emocions.

Sento l'olor de terra mullada, 

és el millor per refrescar el cap;
no tinc paraigües, però m'és igual,
està plovent i em vull mullar.