Passejar en bicicleta és cartografiar la memòria; restablir el mite que es va esbravar amb la pèrdua de la innocència i reconstruir l’epopeia d’un altre temps que vam forjar heroic. Pedalejo, llavors existeixo. La bicicleta forma part de nosaltres mateixos, l’ésser humà es retroba amb el nen que va ser, la ciutat torna a ser la terra d’aventura en què va creure quan va llegir El zoo d’en Pitus. Com diu l’antropòleg francès Marc Augé: “La bicicleta ens remet a moments particulars de la infantesa i l’adolescència. Gràcies a ella, tots hem descobert una mica del nostre propi cos, de les seves capacitats físiques, i hem experimentat la llibertat a la qual està lligada.” El declivi de la vida es pot capgirar i una bicicleta ho fa possible. La revolució que transforma la grisa vida quotidiana arriba pedalant, i milions de persones ho entenen així.
La capacitat de transformació social del ciclisme està en marxa i no s’atura. El creixement dels ciclistes urbans, esportius i de lleure; l’augment del volum de negoci que genera el sector i la millora de la percepció que mitjans de comunicació, institucions i ciutadans tenen cada dia de la bici i els ciclistes així ho indiquen. Està demostrat que l’ús de la bicicleta, a més d’afavorir la salut, la mobilitat, el medi ambient i l’empatia, desencadena un seguit de tendències de consum equilibrat, compromís cívic, cultura i responsabilitat social que ajuda a fer una societat més sostenible, solidària, culta i educada.
Un nou pacte social
La revolució de la bici no té només efectes sobre l’usuari, aquest només és el principi. En el repte d’un progrés just i equilibrat de les societats futures la cultura ciclista hi té un paper orgànic. Les ciutats que volen ser intel·ligents i les societats que malden per trobar un nou model de creixement adequat al futur, han de caminar en aquest sentit. És incomprensible, incompatible i contradictori voler progressar en aquests conceptes sense posar en valor i donar protagonisme a les tendències socials i culturals que genera la pràctica del ciclisme.
Afavorir l’ús de la bicicleta per avançar cap a la ciutat intel·ligent depèn sobretot del compromís dels agents essencials en la vida urbana: institucions, comerç, hostaleria, xarxa educativa i empreses culturals. La implicació d’aquests és central perquè la ciutat deixi, a poc a poc, de ser un medi hostil per als ciclistes.
Per això s’imposa la necessitat d’establir un pacte, un contracte social que garanteixi la convivència del model de mobilitat de l’automòbil privat, en retrocés però encara amb molts defensors, entre els quals nombrosos grups de pressió i mediàtics, amb els models sostenibles i saludables (caminar i anar en bici) que s’imposen dia a dia, però que encara no tenen prou pes específic en l’oficialisme polític i en el model econòmic.
Broadway, Manhattan. L’avinguda que semblava posada a la terra per a provocar el lluïment dels automòbils camí dels grans espectacles teatrals té avui la meitat de la seva calçada ocupada per un carril bici curull a totes hores. La civilització de l‘automòbil s’acaba. El petroli s’esgota. Les vendes minven i les grans ciutats els foragiten i obren pas a les bicis. El cotxe forma part del món d’ahir que s’extingeix. Al món d’avui, que ja ha obert les portes i malda per ocupar el seu espai, no hi ha lloc per tantes màquines inadequades per a la vida humana com són els automòbils.
Modernitat centenària
Diumenge va acabar a Montjuïc la “Volta” ciclista a Catalunya. Més de 540 milions d’espectadors d’arreu del món han pogut veure cada dia la cursa catalana, la tercera més antiga del món després del Tour i el Giro.
El naixement de la “Volta” ciclista a Catalunya, l’any 1911, va ser l’expressió pràctica de la idea de modernitat d’aquella època lligada a l’esport i l’èpica a la qual ens referíem més amunt, i del caràcter emprenedor, raonable i agosarat de la societat catalana. En un país en ple enlairament econòmic del model de capitalisme industrial, amb una burgesia emergent i una classe obrera organitzant-se, col·lectivament es va assumir que, per tenir un lloc capdavanter en la nova civilització, calia ser del seu temps. I a primers de segle XX l’esport era un dels senyals de cosmopolitisme més evidents.
En el projecte de construcció nacional i cultural, la Generalitat republicana entén que l’esport té un paper central en la cohesió social. Durant aquest període l’esport passa de ser una activitat elitista a un fenomen de masses. El ciclisme, junt amb la boxa i el futbol, són els esports més seguits. La “Volta” esdevé un projecte cabdal en la construcció nacional de Catalunya i Mariano Cañardo n’és el primer mite popular.
Malgrat les dificultats de represa després de la Guerra civil i encara durant la dictadura, la “Volta” mai no ha abdicat de ser una digna representació de Catalunya al món. Actuant com a autèntica estructura d’estat, difon la realitat catalana aportant la imatge moderna i normal del país; d’un país que entén que el ciclisme és un humanisme, i que el benestar de les persones és el centre de la vida.
Publicat a El Núvol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada