Distribució i transport urbà 'Vanapedal', un somni empresarial i sostenible fet realitat

El somni d’un grup d’emprenedors fa un any que pedala pel centre de Barcelona. Es diu Vanapedal, i és una empresa de logística sostenible que distribueix tota mena de mercaderies en un radi anomenat ‘quilòmetre zero’; és a dir, la darrera baula en la cadena de distribució, la que posa la càrrega en mans del destinatari; la més delicada i sensible.

180 quilos a la porta de casa sense vessar ni un gram de CO2

El darrer tram és el més delicat; el centre de les ciutats es tanca al trànsit, però no a la vida. Comerços, negoci i particulars necessiten abastir-se, i les empreses de transport tradicional ho tenen molt difícil per arribar als clients. El somni dels impulsors de Vanapedal era acostar les mercaderies al destinatari de forma ràpida, eficaç, sostenible ambientalment i amable amb els centres urbans. Així va sorgir la idea de repartir en bicicleta; eco-logística en diuen.

I el somni es va fer realitat gràcies a les peculiars bicis de càrrega que podeu veure a les fotos. Disposen d'1,5 metres cúbics d’espai i carreguen fins a 180 quilos que els transportistes/ciclistes poden moure més fàcilment gràcies a un suport elèctric (imagineu-vos com deuen anar de forts quan agafen la seva bici!). Net, agradable i puntual, on arriba una bici no arriba cap altre mitjà de transport, les bicis de Vanapedal s’estan fent un lloc en el paisatge del centre de Barcelona. Criden l’atenció, cauen simpàtiques, fan amics i estalvien llençar 2 tones de CO2 a l'any per màquina.

I és precisament aquesta empatia que genera amb el ciutadà el segon nínxol de negoci de l’empresa. La caixa de la bici és una immillorable plataforma publicitària que, en circular poc a poc i pel centre, es converteix en un anunci mòbil amb un elevadíssim nombre d’imputs.

Criden tan l'atenció que són una magnífica plataforma publicitària

Vanapedal distribueix paqueteria d’altres companyies logístiques (TNT, Seur) que no poden arribar al centre amb els seus camions, porta la compra del Caprabo on-line als domicilis, reparteix els gelats d’una cadena de gelateries del centre i qualsevol cosa que necessiteu fer arribar a tot Ciutat Vella. El seu repte és aixecar una micro-plataforma logística des d’on centralitzar la distribució i escampar-se a d’altres barris de la ciutat com Gràcia o Sants que també tenen centralitat urbana i dificultat de mobilitat. Les bicic-cargo de Vanapedal poden ser també una excel·lent solució per la distribució a ciutats mitjanes, on els centres urbans estan encara més col·lapsats i on la logística és extraordinàriament complicada (Girona, Tarragona, Granollers, Mataró, Vic...).

La gent de Vanapedal participaran el proper dia 14 en la creació de la primera federació internacional de logística sostenible. I és que projectes com el d’aquests emprenedors, no són només una alternativa a un problema concert, a més són una solució a la contaminació i situen Barcelona en la línia d’smart city, un anhel al que la bicicleta hi pot contribuir de forma notòria, tal i com demostra aquesta iniciativa.

Cap a la societat de la bicicleta (2): L'irreversible protagonisme a les ciutats intel•ligents

Les ciutats modernes van passar del model de creixement industrial al de serveis a finals de segle XX. El següent pas és constituir-se com a societat intel·ligents, això és: comunitats que fonamentin el seu progrés en la sostenibilitat ambiental i energètica, la tecnologia al servei de la qualitat de vida i el desenvolupament d’una nova i industria de sectors punters que aportin un alt valor afegit a la producció. És aquest el concepte de les smart city, (ciutats intel·ligents). En aquest model de vida urbana la bicicleta hi te molt a dir. 

Aparcament de bicis a l'estació de tren de Norreport (Copenhaguen)

La bicicleta acompleix tots els preceptes per a ser protagonista de la vida quotidiana a les smart city: és el símbol de la sostenibilitat ambiental, energètica i de mobilitat, és una tecnologia que incideix directament en la qualitat de vida, i s’està consolidant com un sector industrial i econòmic emergent. Les ciutats que volen convertir-se en smart city, i Barcelona presumeix de ser-ne capdavantera, han de situar la bicicleta en un primer pla. En aquest sentit, l’aposta va molt més enllà dels carrils bici o el Bicing; ha de ser una disposició integral envers tot el sector, cal fer-lo partícip i protagonista de la transformació de la societat cap als nous models de convivència i progrés.

Facilitar l’ús de la bici al carrer i als transports públics; difondre’n els seus valors de salut, educatius i de lleure a les escoles, sanitat i associacions; promoure la convivència amb la resta d’usuaris de la via pública limitant progressivament els privilegis dels usuaris menys sostenibles (vehicles a motor) i conquerint aquest espai per a vianants i ciclistes; conscienciar tots els sectors ciutadans (comerç, institucions, hostaleria) perquè afavoreixin la vida quotidiana al ciclista pot ser més barat i eficaç a mig termini que un sistema de bicicleta pública.

L’impuls a la mobilitat sostenible que ha fet el Bicing és innegable, però impossible de mantenir a la llarga i perjudicial per a la resta del sector. Les ciutats més avançades en l’ús de la bicicleta han deixat de donar aquest servei. Un cop s’ha aconseguit el primer estadi, que molta gent pedali, cal anar cap al segon, que aquesta gent es compri la seva pròpia bici i tingui possibilitats reals d’utilitzar-la. Per això cal que la ciutat deixi de ser un medi hostil.

Vagó per a bicis en un tren de rodalies danès

En aquest procés l’impuls administratiu és fonamental, però no és únic. La gestió de polítiques per afavorir la bici han de tenir també com a objectiu el progrés econòmic i tecnològic. La universitat, la industria, el comerç i els serveis han de tenir en la bicicleta i el seu entorn una de les potes de la seva participació en la construcció de l’smart city. La recerca tècnica en tot el que fa referència a l’ús de la bici és un dels territoris amb molt de futur i encara per explorar. La tradicional industria de producció de bicicletes (i tots els elements afins) és avui un sector on es valora més l’I+D. Des de l’ús de materials lleugers a la bici elèctrica, passant pel disseny de bicis plegables i eficaces, els nous teixits per a la roba ciclista, la moda (Cycle Chic) o les infraestructures urbanes (aparcaments, senyalització, paviments...), hi ha un enorme mercat per abastir en aquest camp. Activar aquest sector econòmic és crear llocs de treball en una indústria amb futur, neta i puntera.

Afavorir l’ús de la bicicleta per caminar cap a la ciutat intel·ligent depèn també del compromís d’uns sectors que són agents essencials en l’avenir de la ciutat: comerç, hostaleria i institucions i empreses culturals. La implicació d’aquest àmbit (facilitant l’accés, l’aparcament, la informació i el lloguer en el cas dels hotels) és central per què la ciutat deixi, poc a poc, de ser un medi hostil per als ciclistes.

La ciutat, i la societat, que volen ser intel·ligents han de caminar en aquest sentit. És incomprensible, incompatible i contradictori avançar en el concepte smart city sense posar en valor i donar protagonisme a la bicicleta.

Les polseres tenen un detall

Ignorem si ha estat una idea de collita pròpia o a indicacions de la guàrdia urbana de Cabrils (Maresme), però és d’agrair que s’avisi de l’increment transitori de trànsit rodat per un indret d’elevat ús ciclista. 

Avís a la carretera forestal del coll de Gironella (Maresme)

La carretera forestal que puja fins el coll de Gironella, a la serralada litoral, on hi ha el complex soci- sanitari de Midat-Mútua te l’asfalt molt malmès és estreta i molt freqüentada per ciclistes tot l’any. Al llarg de tres mesos i mig el centre, ara tancat, torna a ser l’escenari on es roda la sèrie de TV 3 Polseres vermelles. Això suposa un augment molt elevat de trànsit de vehicles de tota mena que treballen en el rodatge. És per això que, fa uns dies, han aparegut al llarg de la ruta aquests avisos que veieu a la foto.

De qui sigui que ha estat la idea, que més dona, és una iniciativa que tots els ciclistes agraeixen. Ara és d’esperar que els conductors que pugen a la Mutua per treballar en la producció de TV 3 entenguin que la ruta és, habitualment, territori ciclista, i circulin amb la precaució necessària. A la carretera i als camins, tothom hi cap si condueix amb cura i respecta sempre el més dèbil.

Cap a la societat de la bicicleta (1): La gestió política de la nova realitat

El foment de l’ús de la bicicleta està en via morta. El darrer any, les noticies sobre el retrocés en les condicions per a la circulació en bicicleta a diversos municipis, el bloqueig absolut de les polítiques de mobilitat en favor de la bicicleta que havia iniciat l’anterior govern de la Generalitat i que l’actual ha paralitzat per falta de voluntat política, i l’erràtica política respecte de la bicicleta de l’ajuntament de Barcelona (que avui diu una cosa i demà una de diferent), han frenat l’expansió de l’ús de la bicicleta com a model de mobilitat sostenible.

Comptador de ciclistes a Copenhaguen

No són pocs els ajuntaments què han cedit a les pressions de botiguers mal informats i de grups de pressió de veïns, conductors egoistes i ignorants de la realitat. En general podríem dir que a la dreta (convergent, popular o independent), no només no li interessa la bici, sinó que està disposada a tornar a posar la mobilitat urbana a nivell de les pitjors èpoques de trànsit, col·lapses i contaminació.

La realitat, però, és tossuda, i per males pràctiques respecte de la sostenibilitat que facin les administracions, els usuaris han decidit ja fa temps fer seves les ciutats a cop de pedal, i no pensen pas rendir-se. La revolució ciclista està en marxa i no s’atura. El creixement exponencial de ciclistes urbans, esportius i de lleure; l’augment del volum de negoci que genera el sector i la lenta, però imparable, millora de la percepció que molts mitjans de comunicació, entitats i ciutadans tenen cada dia cap a la bici i els ciclistes, sens dubte ho demostra. I la revolució de la bici no tindrà només efectes en la mobilitat urbana, aquest només és el principi. Està demostrat que l’ús de la bicicleta, a més d’afavorir la salut i l’empatia, desencadena tot un seguit de tendències en consum responsable, civilitat, cultura i responsabilitat social que ajudarà, sens dubte, a fer una societat més sostenible, solidària, culte i feliç, perquè no intentar-ho, doncs?

Potser és això el que fa por a les administracions i partits polítics que les governen, que els ciutadans se’ls rebel·lin per la via més difícil de combatre: la responsabilitat social i el compromís cívic.

Aparcament de bicis davant l'estació de tren d'Helsingor

Els botiguers del centre de Manresa prefereixen cotxes i embussos abans que bicis i vianants

Segons La Vanguardia, la majoria de botiguers del cèntric carrer Guimerà de Manresa, un dels més comercials de la capital del Bages, volen que l’ajuntament elimini l’actual carril bici del Passeig de Pere III i el substitueixi per places d’aparcament. Preferir un centre urbà amb embussos, contaminació i soroll abans que uns carrers apaivagats que convidin al passeig i a les compres és una molt curiosa forma d’apostar per la ciutat i voler fer créixer els seus propis negocis. Com a mal menor els botiguers consultats preferirien que les bicicletes circulessin per les voreres e qualsevol manera, fet que demostra que els vianants tampoc no els pimporten gaire. L’ajuntament diu ara que estudia fer del carrer Guimerà una zona de vianants. Ja fan tard.
A l’article de La Vanguàrdia, un diari sempre tan favorable a la sostenibilitat i tan partidari de les bicicletes, titulen: ‘Un carril bici pone en jaque la movilidad del centro de Manresa’. Des de quan els cotxes faciliten la mobilitat, senyor director? Vol dir que no hi ha una errada tipogràfica i hauria de dir 'la inmovilidad'? Que el seu diari digui totes les imprecisions que vulgui, allà vostès i els seus lectors, però que no ens faci passar per rucs als que pedalem.

Ciclistes urbans en una ciutat europea. En això també som lluny de la civilització.

El perill del bosc brut i ple de brolla

Les abundants pluges de la primavera han deixat els boscos de la serralada litoral, i de bona part del territori, amb una vegetació espessa que tanca els corriols amb bardisses traïdores i els fa difícilment practicables en bici, tal i com podeu veure a la fotografia feta avui mateix a serra de Sant Mateu (Maresme).

Les pluges han deixat el bosc verd, però massa ple de brolla

La desaparició de camins de petjada per mor del creixement desmesurat de la brolla és un problema. I l’actual migradesa de fons públics per cuidar els boscos contribueix a agreujar-lo, tot i el bon treball que porten a terme les brigades de la Diputació de Barcelona, en el cas del Parc de la Serralada Litoral.
Si desapareixen els camins l’accés al bosc es fa més difícil, les emergències, en cas d’incendi, tenen més feina i el foc es propaga amb més rapidesa degut a la manca de tallafocs naturals.
Els ciclistes de muntanya són gent que solen recórrer abastament el seu territori natural proper, el coneixen, l’estimen i en són grans usuaris. És per això que s’imposa una acció solidària i altruista en favor dels boscos per part dels ciclistes. No cal associar-se, ni cal cap distintiu ni cap instrucció ni protocol. El què cal és que, quan un ciclista trobi un camí malmès o mig perdut, un racó on algú ha llençat escombraries, o no en parlem ja d’un foc, ho posi immediatament en coneixement de l’autoritat a qui li correspongui: ajuntaments, gerència del Parc (si ho és), forestals o l’AFD pertinent. És tant fàcil com portar els seus telèfons desats al mòbil, fer una foto per documentar l’avís i, sobretot, ser correponsable amb el medi natural, el lloc idoni i preferit del ciclista de muntanya. Ens podem estalviar molts maldecaps i guanyar la possibilitat de gaudir per sempre d’un patrimoni natural ric i divers.

Així tracten els equipatges especials les companyies aèries i de 'handling'

Equipatge 'especial' després d'un vol: impresentable.

De primer no es va fixar. Caminava cap a la terminal mentre de la bodega de l’Airbus descarregaven els equipatges. Tot normal, res d’estrany. Havia pagat un dineral per transportar la bici i donava per fet que la tractarien com el que era: un equipatge especial i molt fràgil. La patacada seca li va entrar per l’oïda i li va posar de punta tots els pels del cos. Els porus de la pell també se li van obrir de cop. Va girar el cap i va arrencar a córrer pel bell mig d ela pista d’aterratge: dos individus descarregaven les bicicletes llençant-les daltabaix de la bodega de l’avió al carretó d’equipatges. No, no ho feu. Nooooooo, va cridar com un foll. Només van aturar la feina per fer-lo fora de la pista. La guàrdia civil el va acompanyar a la terminal, de les bicis, una va resultar amb la pota del desviador trencada i una altra amb un radi doblegat.
En una altra ocasió va tenir més sort, l’empleat de terra de la companyia aèria era ‘fan’ de Pantani (li va mostrar una foto on se’ls veia junts), i li va tractar la bici amb molta cura. En una tercera ocasió els empleats de la companyia de handling (assistència en terra a les aeronaus) eren bons professionals i van actuar amb rigor. En una altra la sort i l’exagerada protecció amb ‘porexpan’ va voler que no passés res.
La darrera és la que podeu veure a la foto. Una capsa de 56x60 cms amb a penes 10 quilos per la qual cobren 90 euros de transport, arriba a destinació amb un forat de 15x8 cms. Com es va fer aquest esvoranc i quina mena de trompada havia de rebre la capsa si l’avió anava mig buit i l’aeroport d’origen passa per ser el d’una de les ciutats més serioses, sostenibles i amants de la bici del món? Potser la resposta sigui ben simple: feien futbol per la tele, en una tarda a penes sense vols, el paio encarregat dels equipatges especials va considerar que li tocaven els nassos amb aquella capsa...la resta ja us ho podeu imaginar. La bici bé, gràcies. Altres coses que anaven dins la capsa trinxades, és clar. La companyia va cobrar 90 euros per això. Ja no es tracta de fer-se’n o no responsable, que ho són en darrera instància. Si no volen bicis que ho diguin, i si les accepten que exigeixin serietat i cura a la companyia de handling com exigeixen un preu elevadíssim als viatgers.