 |
| Al carril bici del Paral·lel es pedala per la història de Barcelona |
Atureu-vos al peu de les muralles de les Drassanes i mireu cap al port. La Primera Guerra Mundial va portar l’esclat econòmic a la ciutat i al país. Pel port entraves diners a cabassos, i molts es gastaven en prostitució, drogues o locals d’espectacles. Durant aquells anys, el Paral·lel va ser una de les zones de locals d’espectacles més important d’Europa. Així va sorgir la dita ‘A la guerra, el Paralelo agradecido’.
Seguiu amunt fins el número 60. El teatre Arnau, avui mig enrunat, era la porta d’entrada a un somni de llums, música, noies i tota mena de plaers. Aquí va triomfar Raquel Meller. A ma dreta, el carrer Nou de la Rambla va estendre el negoci de l’espectacle al Barri Xino. Representants, agències de contractació, acadèmies d’artistes, modistes i, és clar, prostitutes, convivien porta amb porta a banda i banda del carrer. El Bagdad, a l’entrada, on abans hi havia el Cabaret Pompeia, és el paradigma del record d’altres temps.
La tercera aturada és al número 64. On hi ha la sala Barts (Artèria Paral·lel), hi va haver el primer teatre aixecat a l‘avinguda l’any 1892, el Circo Español Modelo. Incendiat l’any 1907, va donar pas al Gran Teatro Español. Aquí Josep Santpere va popularitzar el vodevil català, estrenant-hi espectacles com ‘Baixant de la font del Gat’ (1922), que encara avui forment part de l’imaginari català. El Cafè Español, que hi havia als baixos del teatre, va ser un espai de trobada per a anarquistes, bohemis, espies i matons durant els anys del pistolerisme. Salvador Seguí, ‘El noi del sucre’, hi feia cap.
 |
| El café Español, centre neuràlgic del Paral·lel als anys vint (foto CCCB) |
A finals del segle XIX El Paral·lel era un lloc inhòspit i marginal. Va ser Ildefons Cerdà qui hi va projectar una gran avinguda de 55 metres d’ample que tanqués la ciutat per Montjuic. El punt on desemboca la Ronda Sant Pau és la costura de l’Eixample amb aquell indret fins llavors poc acollidor. Deixeu ara momentàniament el Paral·lel i trenqueu a ma dreta pel carril bici de Ronda Sant Pau fins la cantonada amb el carrer d’Aldana. A ma esquerra (núm 27) hi havia el Teatro Circo Olympia, el teatre més gran de la ciutat. Hi cabien 6000 persones i tenia un escenari de 13 metres on hi havia una pista de circ i, en pocs minuts, en sorgia una piscina de 300.000 litres per a espectacles aquàtics. Es va enderrocar l’any 1947; en memòria, la floristeria que hi ha als baixos de l’edifici porta el nom d’Olímpia.
Torneu al Paral·lel i gireu a la dreta. Al número 102 podeu observar el que queda dels porxos producte de la picaresca constructora per tal de poder ocupar part de la calçada i reduir l’amplada de 55 metres a 45. Tot i que l’ajuntament s’hi va avenir l’any 1883, hi va permetre la instal·lació de tota mena de barraques i coberts.
Si seguiu ara pedalant fins la plaça d’Espanya passareu per Tickets, el local dels germans Adrià (a la cantonada on neix Entença) i arribareu al pòrtic de l’exposició universal de 1929. Moment de tombar i desfer la ruta prestant atenció, ara, a l’altra banda de l’avinguda. Aviat trobareu a ma dreta el naixement del carrer Blai, centre neuràlgic del Poble Sec, un barri que va créixer amb les successives onades migratòries sense una ordenació urbanística clara, tal i com es veu a la seva trama urbana.
Al número 91 hi ha el teatre Condal què, a més d’espectacles, va acollir molts actes polítics. Alejandro Lerroux, a qui es va dir ‘el rei del Paral·lel’, en va protagonitzar uns quants al seu escenari. Al tocar del carrer Poeta Cabanyes (núms 85-87) hi va haver el Teatro Cómico, que va acollir grans espectacles de revista als anys 20. Francesc Madrid, Amichatis o Sagarra en van ser els seus més prolífics autors, i l’empresari Manuel Sugrañes el productor. Fins i tot portaven decorats de París.
 |
| La Cruïlla amb la Ronda Sant Pau marca l'encaix de l'Eixample amb el Paral·lel segons ho va concebre Ildefons Cerdà (foto CCCB) |
Al número 69, al costat del teatre Victòria, el cafè la Tranquilidad era un lloc de trobada de grups anarquistes; la llegenda diu que no pocs atemptats es van planificar a les seves taules. Al costat, el Victòria va acollir l’estrena de l’Auca del Senyor Esteve,que els teatres del centre no volien i que es va convertir en l’èxit més gran de la història del teatre català. Abans de dir-se Victòria era el Pabellón Soriano, una barraca de fira amb circ i varietats. Als números 63-65, a tocar del Victòria, hi havia hagut el Teatro Nuevo, on es va estrenar ‘Cançó d’amor i de guerra’, la sarsuela catalana més popular de tots els temps, i la famosa revista ‘Carivari’, de Josep Maria de Sagarra. L’any 1988 es va enderrocar.
Al teatro Apolo (núm 59) hi ha una placa en record del gran còmic Carles Saldaña, ‘Alady’, una figura cabdal del music hall barceloní. A l’Apolo s’hi van fer des de drames socials fins a vodevil. Poc després de ser afusellat Francesc Ferrer I Guàrdia, s’hi va representar un monòleg en el seu honor. I és que la Setmana Tràgica va deixar una profunda petja al Paral·lel, un lloc d’esbarjo eminentment popular. Les barricades davant del Molino, tots els locals de l’avinguda clausurats fins a nova ordre i l’exèrcit patrullant, són imatges que formen part del llegat de l’avinguda. I per testimoni de les lluites obreres dels anys vint., les xemeneies de la Canadenca posen punt i final a la ruta.
Dificultat: Fàcil. Distància: 6.50 kms Temps: 1h 30’h Desnivell: inapreciable. @: http://rutesparallel.cccb.org/ca
