De què parlem quan parlem de cicloturisme?

Sota el nom de cicloturisme tant s’anomena una passejada dominical, com un viatge amb alforges, una marxa amb classificacions i temps (o sigui, una cursa amagada) o una sortida a ritme amb els col·legues. I no tot és el mateix, evidentment. 

Els usuaris de la bici per motius de lleure augmenten

“On has deixat la bici?”, em diu un ex-col·lega en veure'm passar amb la Brompton pel port de El Masnou camí de Barcelona. “I tu, que vas a peu?”, li responc amb mala bava. És clar, per algú que entrena en bici de carretera dos o tres cops per setmana i què fa Quebrantahuesos, un paio que pedala amb una bici plegable és poc menys que un indigent del pedal. Ja no diguem els que passegen amb la família el diumenge al matí amb una bici del Decathlon o els ‘iaio-bicis’ que surten amb la colla a esmorzar amb les seves belles bicis d’acer. Els de les bicis de carboni i vàries marxes a les cames de les de classificacions, temps i copes de llautó es consideren els autèntics ciclistes, els hereus del paradís. La resta no són res, simples passejants invisibles, noses.

El que no pensen és que la Federació utilitza els diners que paguen per una llicència quasi inútil i caríssima per pagar les curses dels que si que competeixen de veres. Així, les famoses marxes de diplomes penjats en marcs d’Ikea de 50 cts són, en realitat, curses il·legals a carretera oberta, plenes de perills i sense cap mena d’inversió, gestió ni control eficaç per part de la Federació a la que mantenen. Això és el que considera ciocloturisme els estaments esportius i la premsa del ram. 

I la resta d’usuaris de la bici, que són? No és tant o més cicloturisme una ruta de 30 qms. amb aturades per descobrir l’entorn paisatgístic i patrimonial? Cada vegada hi ha més gent que fa aquesta pràctica. I un viatge d’estiu llarg i calm, que és?

Foto: Cycle tourism congres

La denominació no fa l’esportista, però ajuda. A França, on fins i tot hi ha una federació de cicloturisme, tot plegat està ben etiquetat: cicloesportiu per a les marxes amb temps i tal (i cada cop n’hi ha més que no publiquen classificacions), i ciclo-randonneur per als que busquen exclusivament el plaer de conèixer el país i gaudir del paisatge a pedals. Tothom conviu i a cadascú el que és seu, diners de les llicències inclosos.

Aquí això no passa. El que no entrena, en lloc de passejar o voltar, no és considerat ni ciclista. I sovint s'aplica el concepte 'randonneur' al ciclisme d'ultra fons. Quin caos. Ni tant sols els famosos congressos de cicloturisme han admès mai obrir el debat entorn al concepte que, en teoria, ells mateixos promouen. Perquè? Quin interès hi ha en mantenir aquesta confusió? Que es pretén, fer fora de la pràctica ciclista a tothom qui faci menys de 5.000 kms a l’any?

El nombre d’usuaris de la bicicleta no para de créixer. L’ús com a mitjà de transport urbà i el lleure dominical amb amics o família en són els segments responsables. La indústria i l’administració ho estan veient hi posen atenció. La Federació i molts dels practicants de ciclisme esportiu no ho admeten. Allà ells, el cicloturisme ‘randonneur’, tranquil, (excursionista vol dir la paraula francesa) els acabarà devorant, encara que no tingui nom propi ni entitat que l’aculli.