El dia què no vas, no vas

Quan no vas, el millor és aixecar el peu

Aquests dies en què la primavera surt a rebre’ns i ens tusta suaument les galtes la brisa humida de la marinada, el pedalejar es torna, ho vulgueu o no, més viu i alegre. És com si el sol, que comença a colrar-nos cara, braços i cames ja a l’aire, ens donés una empenta. El rodar es fa més rodó, la musculatura s’afina lentament i el ritme cardíac s’empelta del bon temps.

Han passat ja dies durs dies d’hivern en què sortim a contracor i obligats només per la necessitat d’agafar una mica de forma. Ara ve de gust agafar la bici, i quan més aviat, millor.

Malgrat els bons auguris climàtics i la il·lusió, sempre hi ha aquell dia que no pots. El cap diu que si, però les cames i el cor es revolten i s’hi neguen. Repasses mentalment que has fet malament i no hi trobes explicació: has descansat, has esmorzat correctament, no has forçat gens la pedalada...i, tot i això, aquest magnífic dia primaveral, no vas. No hi ha vent ni fred que valgui. Toques amb cautela el pont dels frens, pensant en la remota possibilitat de que s’hagin enganxat a la llanda, i tampoc. Comproves la pressió dels pneumàtics i res, estand urs com una pedra. La carretera és de les que recorres habitualment.

Llavors, que passa?

Que no vas. I el dia que no vas, doncs no vas. No hi ha ers a fer, i és millor no fer-se mala sang. Alentir el ritme i fer una distància mínimament honorable abans d’anar a la dutxa. Tampoc no cal pensar que mai més tornareu a agafar un bon cop de pedal, ni tatxar de l’agenda els reptes cicloturistes que us havíeu fixat per l’any. Només és un mal dia, res més. 

Ja n’hi haurà de millors.