 |
| La carretera de la Vallalta, al Maresme |
Diu la llegenda que el nom li ve del ‘merendero’ que hi havia fins a primers dels vuitanta on portaven en autobús als turistes allotjats a Calella per què juguessin a torejar uns vedells raquítics. Després de l’esforç taurí els ‘guiris’ es posaven a gust bevent sangria i menjant pollastre a l’ast. Quan la llei va prohibir aquesta mena d’espectacles, el lloc va tancar i el prestigi de la comarca va millorar. Però el nom li va quedar, mala sort. Els ciclistes són animals de costums.
Pedalar a tocar de la riera de la Vallalta és un goig. La humitat embafa les narius, el sol que es filtra entre l’espessor del fullam és benvingut com una carícia, el pas per Sant Cebrià o Sant Iscle esperona a seguir endavant o convida a aturar-s’hi a esmorzar. Tot s’hi val.
Venint del trànsit de la N-II, del mestral que a voltes bufa rabiüt multiplicant l’esforç de la pedalada, o del sol que crema el rostre, la carretera de la Vallalta és un luxe indòmit. És com si, en a penes un quilòmetre, deixéssim la llum intensa i blava del Maresme endinsant-nos en una verdor humida més propera al Montseny. No hi som, és clar, som a les envistes del Montnegre, una altra de les rares joies que la geografia concedeix a aquest país, una serralada espessa, feréstega i fosca a tocar del mar (de fet mor al roquissar del far de Calella). Aquesta carretera volta el límit sud-est del parc natural, ens acosta a la porta i ens convida a omplir-nos els pulmons de l’aire net de la contrada. Indubtablement, noms impropis a banda, aquest és el motiu real pel qual hi circulen sempre tants ciclistes.
 |
| La riera confegeix personalitat pròpia a la ruta |
Sempre havia pensat que la carretera del pollastre era d´Arenys de Munt a Mataró! Gràcies per l´aportació!
ResponEliminaJo pensava que anava de St Pol a Mataró. Gràcies!
ResponElimina