Els amics de la carretera

El ciclisme és un humanisme

Vas pensant en les teves coses mentre pedales quan, de sobte, algú t’interromp les cabòries amb una salutació franca, un comentari elogiós envers la teva màquina o la decisió que dus en el pedaleig, o potser és una demanda d’auxili els dies que hi ha molt vent de cara. Aquests són els amics que un fa a la carretera, vides que comparteixes per uns minuts, a penes el gest de dir-li, amb la ma, que s’enganxi a la teva roda. Creues unes frases, busques companys comuns, colls de muntanya on has compartit l’esforç; botigues, màquines, components, marxes; alegries i fracassos damunt la bici també.
Sovint no arribeu ni a intercanviar-vos els noms. Després un comiat en una cruïlla: Salut! Sort! Coratge! I a penes l’esperança de tornar a coincidir algun dia. O potser mai, normalment.
Algú pot pensar que això no és amistat ni és res. Són els habituals terapeutes de les relacions humanes, els filòsofs de l’inconscient social que poca cosa saben de dues persones dalt d’una bici; el que les uneix, el que les sociabilitza. Aquests amics d’un minut a la carretera són com illes enmig del naufragi de la vida quotidiana, fars del pensament. De tant en tant et reconeixes en algú. Trobes la complicitat en el desconegut i la vida pren sentit de cop i volta. Ara que a penes en te.
El ciclisme és un humanisme.