Cap a la societat de la bicicleta (3): El mite danès

Els que van en bici l’admiren i els que no se sorprenen agradablement: Dinamarca és el paradís de l’usuari de la bicicleta. Joves, vells, directius, obrers o mestresses de casa, tothom va en bici tothora i a tot arreu. Però el mite danès és difícilment aplicable a casa nostra. 

Tornant a casa després de treballar a Copenhaguen

Tres són els motius principals que fa que els danesos vagin sempre en bici: geogràfics, socio-culturals i econòmics. Dinamarca és un país amb 5’5 milions d’habitants repartits majoritàriament entre la península de Jutlàndia (29 mil kms2), l’illa de Sjaeland, on hi ha la capital, (7 mil kms2) i la de Fiona (2.700 kms2). Tots tres territoris terrenys absolutament plans i d’unes dimensions abastables per a la circulació en bicicleta. Amplis espais poc densament poblats, si ho comparem amb Catalunya (7’5 milions d’habitants en 31.800 kms2). Metres quadrats per fer carreteres per a bicis no els en falten.

El luteranisme és la religió oficial del país. Martí Luter és considerat el pare de la Reforma Protestant (1517), contrària a les falses doctrines, pràctiques indegudes i corrupció de la jerarquia eclesiàstica. El retorn a la Bíblia com a paraula vertadera i la pràctica de la gràcia, actitud i predisposició de bondat i compassió de Déu, com a model de vida, és el fonament d’una moral que, amb la progressiva laïcització de la societat amb els anys, lluny d’extingir-se, s’ha convertit en una moral cívica que impregna el comportament ciutadà. Els danesos solen ser bona gent, pacífica, respectuosa i compassiva amb els dèbils. En aquest model social, els valors que transmet l’ús de la bicicleta hi encaixen plenament. Res més pròxim a un model de vida calm, bondadós i respectuós que desplaçar-se còmodament a pedals sense soroll, ni presses ni contaminació. Fins i tot és probable que, els danesos luterans practicants, considerin que anar en bici els acosta a Déu.

Mentre que, al nostre país, les diferències econòmiques s’eixamplen dia a dia, Dinamarca te el nivell més elevat d’igualtat en la renda per càpita del món. L’exhibició d’un potent automòbil, que aquí és un senyal de posició social, allà no te cap sentit. Que la bici és un mitjà pràctic, barat, saludable i sostenible forma part de la idiosincràsia danesa i del seu model econòmic.

Encara calen molts més ciclistes a les ciutats catalanes per fer pressió

Quan, pedalant per aquell país, vegeu com els cotxes us cedeixen el pas, penseu que no és pas perquè cap llei els obligui ni les autoritats els amenacin amb fortes multes; és perquè culturalment són respectuosos i econòmicament també els automobilistes són, a la vegada, ciclistes.

Pensar en exportar el model danès a Catalunya és no voler entendre com som i d’on venim. Tenim un territori densament atapeït, som una societat on el respecte és un model encara en construcció, i econòmicament som un país amb fortes desigualtats i amb una necessitat d’auto afermar-se en un cert estatus social amb icones com el cotxe.

Així les coses, al nostre país la convivència harmònica de models de mobilitat social i econòmicament diferents és impossible. Qualsevol política pública en aquest sentit que es defineixi exclusivament per la via reguladora o repressora està condemnada al fracàs, i només farà que obrir encara més l’esvoranc de desconfiança que hi ha entre els diferents sectors socials defensors d’un o altre model.

Si a Dinamarca l’ús de la bici és una pràctica col·lectiva i comú, aquí encara defineix un model de vida sectorial i no ben vist pel conjunt de la societat. És en aquest sentit cap a on cal anar. 

S’imposa la necessitat d’establir un pacte, un contracte social que garanteixi la convivència del model de mobilitat de l’automòbil privat, en retrocés però encara amb molts defensors entre els quals nombrosos grups de pressió i mediàtics, amb els models sostenibles i saludables (caminar i anar en bici) que s’imposen dia a dia, però què encara no tenen prou pes específic en l’oficialisme polític i econòmic. Una situació similar a la de moltes ciutats del nord d’Itàlia, amb Bologna, Verona, Vicenza o Treviso al capdavant. El ciclista i observador avançat Oriol Altisench fa una reflexió en aquest sentit després d’un viatge a la regió del Véneto. “Al centre històric i de vianants típic de qualsevol ciutat amb història algunes senyals de vianants porten dos tipus d’annexos: un de prohibit circular excepte bicicletes, i l’altre reservat per al rovell de l'ou que diu: zona de vianants, bicicletes a la mà. Més que veure-ho como una limitació de la llibertat personal em sembla interessant des del punt de vista de trobar solucions i arribar a pactes. Amb els sectors de poder que no volen les bicicletes a les ciutats s'ha de pactar. Potser podem influir en els nostres polítics, amb propostes d’aqeust estil. La bicicleta és un medi de transport que et porta i la portes.. I en les zones més exclusives dels parcs naturals ja ho sabem fer. Fem-ho a les ciutats, també.” Una reflexió intel·ligent i viable, a mig camí entre el mite danès i el campi-qui-pugui català.

Direcció obligatòria, excepte per a bicicletes a Helsingor (Dinamarca)

Partint de la idea danesa (luterana) de màxim respecte al mes dèbil s’hauria d’aixecar aquest compromís social que permeti caminar cap a la convivència de forma gradual i bo i tenint en compte un percentatge de discriminació positiva envers el feble i el menys contaminant. Menys lleis, ordenances i multes i més pactes i acords. És el camí.

Treviso. Zona de vianants amb permís per a bicis (foto: O. Altisench)